La meva idea original era escriure sobre un programa repetit de Redes. En ell, es parlava del fàcil que es pot suggestionar a la ment sense adonar-se'n, i que de vegades es pot arribar a la manipulació involuntària de les persones. Un dels exemples que s'explicaven, era el de que si et diuen que alguna cosa pot ser dolenta, quan observes aquesta cosa, la veus més dolenta del que es en realitat. No recordo el nom del científic que feia aquestes proves i experiments, però era interessant la forma que tenia de veure l'ésser humà i la seva conducta. Encara que aquesta era la idea que tenia per al comentari d'avui, al final he preferit dedicar aquest temps i el pròxim a explorar una mica per aquí fora i també per dins, sense rumb ni objectiu, una mica difícil, si més no per a mi, però em trobo animat i en una certa manera motivat a fer aquesta exploració. Segurament estaré uns dies sense escriure en el bloc, i tampoc crec que llegeixi res a internet. Si trobo res que explicar en aquests dies d'exploració, és possible que vulgui comentar-vos-ho, i si així es, ho faré, però el meu pensament original es estar uns dies sense connectar l'ordinador. Una salutació a tots els que m'aneu llegint y fins aviat. Ah! i tranquils, portaré un bon equipament, no sigui que descobreixi alguna cosa.
En el centre de la Via Làctia, la nostra galàxia, s'ha trobat un forat negre, denominat Sagitari A. Es troba a 27.000 anys llum de nosaltres, el que equival més o menys a 254.000 milions de milions de quilòmetres. El fenomen còsmic va ser trobat per un grup de científics alemanys que va utilitzar, per a concretar l'observació, dos telescopis de l'Observatori Europeu del Sud, situat a Xile.
I aquest 12 de desembre, la Lluna va ser plena pràcticament en el seu perigeu o distància mínima de la Terra, i això la fa un 14 per cent més gran i un 30 per cent més brillant que les llunes plenes que hem vist en els últims anys. D'acord amb l'agència espacial dels Estats Units, NASA, aquesta és la Lluna plena més brillant i la més alta, a l'hemisferi nord, de l'any, a causa de que estarà 28 mil quilòmetres més a prop del normal de la Terra. Una lluna tan brillant com aquesta no la tornarem a veure fins l'any 2016, fora que es viatgi fins ella, és clar!. Vaig poder fer-li aquesta fotografia acoplant la camara de fotos a uns prismàtics 10x25, i vaig tenir la gran sort de poder veure un estel fugaç, almenys tres segons d'estel!, de les Gemínidas. Amb el forat negre no vaig tenir tanta sort i no li vaig poder fer cap fotografia.
Ja fa dies que els estornells sobrevolen el poble i deixen la seva petjada sobre els cotxes, carrers i cases en forma de caca. Pels matins i per les tardes se'ls pot veure volant en ramats, com és de costum en ells. Aquesta mostra majestuosa de la natura em meravella i em relaxa. Avui els he pogut veure com colonitzaven les grues i formaven aquests núvols tan característics, voletejant i jugant.
El que semblava que mai succeiria sembla que succeira, l'any que ve s'estrena en el cinema Watchmen, la novel·la grafica de Alan Moore i Dave Gibbons. Com sèrie limitada, és una de les meves favorites, vaig gaudi i gaudeixo d'ella de tant en tant, no m'avorreix ni em cansa, és genial. No sé com serà la pel·lícula, la majoria de les adaptacions al cinema de comics, són una mica més que mediocres, salvant alguna excepció. Aquí us deixo amb una foto i el tráiler. Si voleu saber més, aquí hi ha un bloc molt interessant que et posa al dia sobre aquest assumpte en qüestió.
Durant tota la setmana passada, al sortir de treballar a la tarda, podia contemplar un espectacle bellíssim, el ball de Venus i Júpiter en el cel. Podia veure's com cada dia estaven en una posició diferent l'un de l'altre, acostant-se a poc a poc, tímidament, com si fossin dos adolescents en ple flirtejar. I avui la rematada final, la Lluna s'uneix al ball encara que la nit no acompanyés del tot, núvols i fret. Amb paciència al final he pogut treure aquesta foto, però si voleu veure unes de chulas, cliqueu aquí. ...I per a acabar amb Star Trek, per ara, una tira còmica de Fanhunter. En el seu moment, quan m'ho vaig llegir, em va semblar genial i ara aprofito el moment per a compartir-lo amb vosaltres.
Els trekies estem d'enhorabona, l'any que ve s'estrena Star Trek XI. Per als incondicionals com jo, és l'escusa perfecta per anar al cinema, ara que vaig tan poc. Segons sembla, en aquesta pel·lícula, es esplica els origens dels tripulantes de la nau U.S.S Enterprise, James T. Kirk, el Sr. Spock i companyia. Res doncs, a començar a escalfar motors i anar fent boca. Llarga vida i prosperitat. Aquest dissabte passat ha estat un dia de considerable vent. De fet, divendres per la tarda-nit ja va començat a bufar fort. Al sortir al carrer, pel matí, em vaig trobar amb que estava tot remogut, com si hagués passat el servei de neteja però al revés. I el curiós, per un moment vaig pensar que era a l'oest i si no, mireu la fotografia. Res, que va ser un dia esplendit de vent.
En aquest món de contradiccions, creences, prejudicis i de més, un de vegades es troba "desorientat". Bona part de la meva vida ha estat influïda per la ciència i el mètode científic. Contrasta opinions, hi ha debat, no t'aferres a les idees i si no estàs segur, com molt tens una teoria sobre una cosa, almenys en principi. Al conèixer, literària-ment, a krishnamurti, això es va transformar significativa-ment, de forma especial en les relacions humanes i la seva conducta. El coneixement propi, com a base per comprendre el que t'envolta, es torna importantíssim. En aquest món on les idees són tan importants, veus, que probablement t'has d'alliberar d'elles, per poder veure amb més claredat. I aquí és on em trobo jo, sense una tendència política, cultural, religiosa... al menys en principi. La pròpia inèrcia de la vida, fa que hagis de prendre partit en moltes d'aquestes coses, i encara que un pugui pensar de forma diferent, al final fas el contrari del que penses. Això em succeeix, segura-ment, per la meva poca voluntat o poca comprensió de la meva pròpia forma de pensar. Un contratemps afegit a això, és que, sense creences definides, un pot trobar-se sol. Una creença no deixa de ser un punt de suport, una seguretat en aquest món tan canviant. Sóc d'una religió, partit polític o català, i això em dóna seguretat, sóc una cosa!, però quan això ja no te sentit per a un, que sóc? Això pot engendrar-me inseguretat, que tingui por i clara, és un inconvenient no desitjat. Potser sigui qüestió de no desitjar, no ho sé. No és fàcil viure a un planeta que et resulta, de vegades, hostil, però l'hàbit i el costum suavitzen això. Amb aquestes paraules no intento de dir que el que té idees o creences estigui equivocat, més aviat, intento de dir que sóc un mar, no! un oceà ple de dubtes.
Fent una passejada pel poble, pot observar-se una quantitat raonable de graffitis. Una part dels joves de Valls, usen aquest mètode per a expressar-se o el que sigui. N'hi ha que són realment chulos, i denoten una qualitat de dibuix notable. Aquests que podeu veure, són els que estan sota pont de la via, anant cap al Fornas. Si voleu veure més, podeu clicar aquí.
Aquesta setmana, el meu pare ha anat a buscar rovellons pels voltants i solament ha trobat fredolics. Sembla ser que hi ha pocs aquest any, almenys per aquesta zona. Aquests que veieu en la foto són els que m'ha donat a mi. I per a menjar-nos-els, una bona picada d'all i julivert i sofregir amb els fredolics? boníssims. El meu fill i tot es llepava els dits.
L'església de San Juan sota la lluna plena i un grapat de núvols.
Aquest matí en entrar a treballar, m'he trobat amb que, una nau que està quasi davant de la meva, estava cremant. Ja des de la carretera, abans d'entrar al polígon, es podia veure una gran fumera, que feia sospitar que alguna cosa es cremava. Dotacions de bombers, mossos d'esquadra, policia local i ambulàncies, envoltaven tota la zona. L'alcalde, també va estar allà, a primera hora del matí. En cap moment vaig tenir la sensació que hi hagués perill, i encara que no vaig poder aparcar davant de la meva nau, com faig generalment, si que vaig poder entrar a treballar. Per la tarda el foc estava pràcticament controlat, i només hi havia uns bombers removent i apagant les últimes restes. I el més important! No s'ha fet mal ningú, tan sols cartró i plàstic cremat i un magatzem que s'ha quedat només amb l'estructura i sense teulada. Avui, si mes no, ha estat un dia atípic a la feina.
Pel matí.
Per la tarda.
L'espai-temps és l'entitat geomètrica en la qual es desenvolupen tots els esdeveniments físics de l'Univers, en correspondència amb la teoria de la relativitat i d'altres teories físiques. El nom al·ludeix a la necessitat de considerar unificadament, la localització geomètrica en el temps i l'espai, ja que la diferència entre components espacials i temporals és relativa segons l'estat de moviment de l'observador. Així, es parla de continu espacitemporal. A causa de que l'univers té tres dimensions espacials físiques observables, és usual referir-se al temps com la "quarta dimensió" i a l'espai-temps com "espai de quatre dimensions" per emfasitzar la impossibilitat d'evitar considerar el temps com una dimensió geomètrica més. L'expressió espai-temps ha esdevingut d'ús corrent des de la Teoria de la Relativitat especial formulada per Einstein en 1905.
Però també està l'espai-temps psicològic.
L'espai-temps implica moure's del que és a (el que hauria de ser). Tinc por, però un dia estaré lliure de la por, si més no, això és el que un pensa. Canviar des el que és a (el que hauria de ser) involucra espai-temps. Ara bé, l'espai-temps implica esforç en aquest interval entre el que és i (el que hauria de ser). No m'agrada la por, i faré un esforç per comprendre-la., o descobriré la seva causa, o escaparé completament d'ella. Tot això implica esforç, i a l'esforç és al que estem acostumats. Vivim sempre en conflicte entre el que és i (el que hauria de ser). (El que hauria de ser) és una idea, i la idea és fictícia, no és el que sóc, que és el fet.
diumenge, 9 de novembre del 2008
El desplegament dels Mossos d'Esquadra a tota Catalunya.
Etiquetes de comentaris:
coses.
Aquestes són d'aquelles notícies que en lloc d'anar tu a elles, elles vénen a tu.
La pròxima comissària de Valls.
En primer terme, els barracons dels mossos, al fons, la pròxima comissària.
I en aquest enllaç, les declaracions del conceller. http://es.youtube.com/watch?v=uH3JWsyyhHU
Un passeig que segurament no faré mai, si més no físicament, serà per la Lluna, i no cregueu que no em fa ràbia. Per consolar-me, tinc un petit telescopi que de tant en tant monto, me'l col·loco en el terrat i observo la Lluna bocabadat. Últimament m'he ideat un sistema per poder-li fer fotografies. Amb uns tubs de plàstic, gomes i cartró, m'he construït un dispositiu d'acoplament per la càmara de fotos i el telescopi i... vinga! a fer fotografies. La càmara és digital però senzilla, 3 mp, però fa la feina de sobres. La qualitat la podeu comprovar a la fotografia de sota. El que importa en aquest cas, és la imaginació.
Cada un de nosaltres té les seves coses i la meva, musicalment parlant, és els Bee Gees. To Love Somebody és la cançó que més m'agrada. En el primer vídeo es veu la cançó original, en el segon, una versió en concert amb la col·laboració de Yvonne Elliman, millorada amb l'ajuda de saxòfons i trompetes i trombons. Cada vegada que l'escolto atentament, se'm posa gallina de piel.
En el tauler de suro del treball, hi ha un dibuix com el que veieu més avall. Com no sé molt d'anglès, no sabia que deia, però m'intrigava una mica. Avui m'he decidit a saber que posa i ho he mirat per la xarxa. Sorprenentment va ple d'aquest i d'altres dibuixos semblants. No és que el lema sigui molt del meu agrado, però aquí està. Mai no es donin per vençuts!
Movent el ninotet groc per la meva ment, he trobat això. Senzillament im-pressionant.
Imagination - Just An Illusion
Imagination - Just An Illusion
Si em preguntéssiu quina es la meva tendència política, us diria que sóc apolític. Antigament si que tenia alguna tendència, que a més a més va anar variant amb el temps, però ara no, podríem dir que la política o els polítics i jo no som a la mateixa ona. Així i tot, un sempre té una simpatia o interès envers alguna tendència en particular. A les eleccions americanes, un, en general, simpatitza més amb els demòcrates, però aquesta vegada ha passat "algu" una mica diferent. No negaré el gran carisma del que serà president, Barack Obama, ni la seva preparació per dirigir aquest enorme país, però no sé perquè, a mi John McCain m'agradà també, una miqueta, des del principi. De fet tinc entès que no és un republicà convencional. Fa molt de temps que no em fixo en el color de la pell o el sexe d'una persona, som tots iguals dintre de la diversitat, i en el cas americà, igual; no he mirat un negre contra un blanc o viceversa, si no, dues persones amb l'objectiu d'arribar a la Casa Blanca. La democràcia, tal com s'entén avui, tampoc és a la meva ona, però no seré jo qui negui la gran festa que han generat aquestes eleccions democràtiques i la mobilització ciutadana. Des d'aquí m'ha semblat observar, que els mitjans de comunicació espanyols es van posar de part d'Obama des del principi, però com vaig pensar en el seu moment, perquè hem tingut un Bush o un Aznar, tenim ara un Obama o un ZP. També es parla d'esperança, però m'imagino que, no importa el color de la pell del llop, un llop és un llop, referint-me a tota la maquinària americana, sobretot en assumptes exteriors. Intento de dir, per si no se m'entén, que aquest gran espectacle mediàtic ens impedeix de veure una mica més enllà. En aquests temps que corren, no escatimem a enviar enviats especials, per poder cobrir la notícia des de tots els punts de vista possibles, fins i tot, que de fet siguin tots el mateix. I en aquests temps que corren, les donacions dels ciutadans americans, a les campanyes dels candidats, han estat molt elevades. Sigui com vulgui, en la batalla pel poder, guanyi qui guanyi, sigui blanc o negre, ells guanyen i jo perdo. Alcem les nostres copes i brindem amb cava, visca la democràcia, les guerres preventives i els decrets llei. Si, ells poden.
Benvinguts al país de les barres i les estrelles. Està a punt de començar el combat de boxa que es celebra cada quatre anys, entre els púgils dels pesos súper pesants. En el racó dret, amb un pressupost de milions de dòlars i calçons blaus, el Tornat Blanc, John McCain, i en el racó dret, amb un pressupost de milions de dòlars i calçons blaus, l'Escollit, Barack Obama. Els púgils es saluden amistosament, poc abans de començar el combat. McCain llueix un cos ple de ferides de guerra, mentre que Obama enlluerna amb una personalitat inusual per a la seva poca experiència, sens dubte serà un combat duríssim. L'àrbitre dóna el senyal perquè comenci el combat i els dos homes comencen a donar els seus primers cops. Ha corregut el rumor que Obama és esquerrà, però pels seus moviments diria que no és així i en canvi sembla que McCain utilitza una mica l'esquerra. Obama propina un cop de puny a McCain i el fa trontollar, però es recupera ràpidament contraatacant amb un cop directe que Obama esquiva elegantment. Dong!! Acaba el primer assalt. Asseguts en els seus racons, són animats i encoratjats pels seus segons, Palin, pel bàndol de McCain, li aconsella que pegi dur amb la dreta i Biden, pel bàndol d'Obama, que suggereix que es cobreixi bé els flancs. Comença el segon assalt. L'escollit es llança veloçment sobre el Tornat Blanc i torna a copejar-lo fortament, aquesta vegada li ha fet mal. McCain intenta refer-se i copejar-li on més el dolgui a Obama, però li costa de trobar aquest punt, la inexperiència, el desconeixement d'alguns assumptes d'estat, podrien ser el punt feble que busca. Aconsegueix de connectar un parell de directes, però no sembla que això faci molt de mal a Obama... i dong!! acaba el segon assalt. Es diria que Obama té contra les cordes a McCain en aquests primers assalts, però el combat encara no està decidit. En aquesta recta final de la lluita, ells encara han de dir molt... i dong!! Comença l'últim i definitiu assalt. Que els deus ens agafin a tots confesats i que la sang de la lluita no ens ofegui inexorablement.Particularment, m'agrada passejar sota la pluja. Sempre que puc, quan plou suaument, agafo el paraigua i somi!, a passejar pel poble. Si em preguntéssiu perquè m'agrada, no sabria contestar-vos. Però volent ser una mica poètic, diria que, quan plou, és com si s'emportés els mals esperits del dia a dia, i et deixés recarregar-te d'energia fins la pròxima jornada de pluges, no sé. Aquí teniu unes fotografies del meu passeig nocturn.
Últimament els russos estan que se surten. Primer inventen un tipus de bomba gairebé tan potent com una nuclear però que no deixa "seqüeles radioactives". I ara crea uns míssils que poden superar l'anomenat, escut de defensa, dels EUA. No hi ha res millor que la guerra i l'economia per unir o separar la gent. Particularment faig broma amb això; si ens aniquimen a nosaltres mateixos en una guerra, almenys el planeta no sofrirà més del compte. Sense radioactivitat les matances seran netes i segures. Si voleu una mica més encara, podríem dir que abans de morir veuríem una pluja d'acer i focs artificials. L'estupidesa humana és infinita com l'univers, i mira que l'univers és gran amb ganes!!!
Això podria ser la segona part de (passejant pels voltants). Si en passejar et fixes una miqueta, pots veure moltes coses, en aquest cas fongs o bolets. Aquí teniu una petitíssima mostra d'això.
Passejant l'altre dia pel poble, em vaig quedar mirant la lluna amb el meu fill, a la qual cosa ell m'assenyala les estrelles. Hi havia una quantitat inusual (seguramnet un efecte òptic), tant per l'hora com perquè avui dia des de Valls, a causa de l'anomenada contaminació lluminosa, no es veuen moltes. Vaig quedar impressionat i meravellat en veure tantes estrelles. No sé si hi ha o ha d'existir una normativa que reguli allò de l'enllumenat de les ciutats, fa uns anys des del terrat de casa meva es podien veure moltes estrelles i percebre la Via Làctia, ara no o no tant. No és que m'estigui queixant encara que em fa una mica de ràbia, però així com tenim el telescopi Hubble, tenim contaminació lluminosa, com gairebé sempre, un mal consol. Sigui com sigui, en aquell moment, el meu fill i jo, varem gaudir d'un cel ple d'estrelles.
En general, fins a quarts de vuit del vespre no puc anar a fer la ruta que faig quan corro, i això significa que se'm fa de nit molt ràpid, (els dies de cada dia). Ara com ara no és un problema, doncs em conec el camí prou bé. Però l'inesperat ha estat la companyia que he tingut en l'últim tram del passeig, ratpenats. Al començament em va sorprendre una mica, però ara me'n vaig acostumant i fins i tot són amics meus, no hi ha res millor que estar ben acompanyat. Estic impacient per veure quan s'uneixen a mi les òlibes i els musols.
La meva intenció no era parlar de la crisi en el bloc, però a causa d'un encreuament de cables i de la manera com són tractades les notícies, em decideixo a donar el meu punt particular. Si hi ha o no hi ha crisi econòmica no ho sé. L'economia té cicles, fa alts i baixos, uns poden ser més pronunciats, però no deixa de ser un reflex de la nostra avarícia i confiança. Un exemple clar és aquest; els bancs deixen diners a qualsevol que ho demana per tenir més clients i en definitiva més diners, i el que ho sol·licita, en massa ocasions, demana més del que pot pagar.
Però de fet no vull parlar d'aquesta crisi, que no sé si l'és, si no de la crisi que està patint la humanitat des de fa massa temps, i no em refereixo a una quantitat de centenars si no de milers d'anys. Aquests dies s'ha desarticulat, o una cosa semblant, una xarxa de gent que traficava amb pornografia infantil, i quan dic infantil em refereixo fins i tot a bebes. Què és això? Això sí és una veritable crisi i fa una eternitat que dura i aquest és només l'últim exemple del que ens fem els uns als altres. Per què no atenem a ells amb la mateixa força, intensitat, recursos, que com la crisi econòmica? Al cap i a la fi, una crisi econòmica en el primer món pot ser sortejada amb més o menys fortuna, però pots sobreviure a ella si tens una mica de previsió. La resposta pot estar en la nostra innata forma de ser, però aquest no és un bon consol. Mentre estic escrivint aquestes línies, m'estic prenent una coca-cola i unes patates fregides, bossa gran.
De tant en tant, miraré d'oferir-vos, com ja he fet, un passeig pels pensaments i paraules d'altres persones, i així mostrar-vos, de forma senzilla i humil, com aquest ésser ple de dubtes, veu el món. No n'hi ha cap pretensió en això, només una forma de parlar-vos a tots vosaltres. Aquí teniu la declaració que va fer Krishnamurti l'any 1929:"La verdad es una tierra sin senderos. El hombre no puede acercarse a ella a través de ninguna organización, de ninguna secta, dogma, sacerdote o ritual, ni a través de algún conocimiento filosófico o técnica psicológica. Tiene que encontrarla a través del espejo de las relaciones, a través de los contenidos de su propia mente, de la observación y no a través del análisis intelectual o la disección introspectiva. El hombre ha construido en sí mismo imágenes como una valla de seguridad; religiosas, políticas, personales. Estas se manifiestan en forma de símbolos, ideas, creencias. La carga de estas imágenes domina el pensamiento del hombre, sus relaciones y su vida diaria. Estas imágenes son la causa de nuestros problemas ya que dividen a los hombres. Su percepción de la vida esta moldeada por conceptos ya establecidos en su mente. El contenido de su consciencia es su entera existencia. Este contenido es común en toda la humanidad. La individualidad es el nombre, la forma, la cultura superficial que él adquiere a través de la tradición y el ambiente. La unicidad del hombre no reside en lo superficial sino en la libertad absoluta del contenido de su consciencia, la cuál es común en todos los seres humanos. Así él no es un individuo."
Bé, les vacances ja han passat, i com procuro, intento de fer una espècie de balanç, no molt profund, de la meva vida. Petites reflexions, una mica de coneixement propi, llegir més i d'altres petits detalls que t'entestes a no afrontar plenament els dies anomenats normals. I és veritat, com quan li van preguntar a un filòsof que què faria si li tocava la loteria, a la qual cosa ell responia; no cal preguntar-se el que un farà si li toca la loteria, si no, que farà si no li toca. Vivim pensant en el demà i ens oblidem de viure el avui. Bueno, el avui el vivim clarament, però segurament podria ser més intens aquest viure, si deixarem que el demà vingués sol, sense la nostra ajuda, sense ficar-ho en el present de forma forçada. Jo procuro de fer això, i hi ha dies per a tot. Aquestes vacances han estat així, meitat en el futur i meitat en el present. Podria acabar aquesta reflexió dient que espero que les vacances de l'any pròxim arribin aviat, però si així ho fes, ja estaria de tornada al principi. Res doncs, feliç i pròsper avui.
Fa uns dies, vaig fer un viatge molt especial, vaig donar un passeig en avioneta. Un company de treball, be, més aviat el meu cap, té una avioneta i em va invitar a donar una volta amb ella. M'ho vaig passar pipa i vaig gaudir molt. Varem sortir de Vallmoll, on hi ha un petit aeròdrom, i ens en varem anar plàcidament fins on el riu Segre s'uneix amb l'Ebre. Planejant a baixa altura, varem seguir el riu fins la presa. La sensació era de tranquil·litat i d'humilitat, des de l'alçada, sentia com els quefers quotidians perdien importància, si més no, els desagradables. Després, ens varem dirigir en línia recta i guanyant altura, cap a la Musara, i d'allà a Valls i a Vallmoll. De fet, aquest és el petit relat del segon viatge, del primer... Intento d'oblidar-ho. 
L'altre dissabte, el meu germà i jo, varem sortir a fer una excursió per la zona. La idea era fer la ruta Valls-Miramar-Prenafeta-Figuerola del Camp-Valls, i així ho varem fer. Varem gaudir de les esplendides vistes des de l'antena de Miramar (on es pot veure tota la plana de Valls i mes) i vam passar per un camí molt semblant als que es veuen al les pel·lícules del Vietnam. Va ser un dia ple de bones sensacions i vibracions i sobre tot de cansament. Jo vaix preparar l'excursió i jo vaig ser el culpable que ens perdéssim diverses vegades, i ens "peguéssim" una pallissa de 12 hores de i 35 Kms de caminada, excessiu, si el que vols és gaudir del paisatge. La calor i els saltamartins van estar bona part del camí amb nosaltres, però el que no va faltar en cap moment va ser, el bon humor i les ganes de repetir-ho novament, però aquesta vegada, això sí, millor planificat. Ah, i de passada vam fer una part de la ruta de Cister. Un intentant de descobrir l'essència del mal, reflexionant sobre això i allò, i sobtadament un escrit senzill i humil t'ho desmunta tot. El meu amic Oscar, en el seu bloc http://oscarmorata.blogspot.com/ fa un petit comentari sobre l'eclipsi de sol del qual va ser testimoni. Em va impactar, que voleu que us digui. Jo debatent-me entre el Ying i el Yang i el meu company ho dissol en un moment en unes senzilles línies. Revisar les meves idees tindré. Uf!, de vegades crec que parlo com el mestre Yoda. Massa teories al cap i voler buscar solució a tot, quan de fet, pot ser suficient... mirar el cel.
Veient com triomfen avui dia els superherois i en particular Spidermam, recordo quan jo, sent petit (i no tan petit), em sentia sol al llegir els comics de Spiderman i havia de llegir-los de forma diferent a avui (solament gràcies als amics de Barcelona, aquesta solitud quedava trencada i es convertia en alegria). Primer, abans era més difícil trobar comics del meu heroi favorit i no estava bén vist, almenys, de forma general, que un adolescent llegís aquestes coses, o almenys aquesta era la meva percepció. També, econòmicament, resultava complicat poder seguir més d'una col·lecció, sobretot al principi. Possiblement siguin coses meves i avui sigui igual de difícil que abans aconseguir un comic de superherois i llegir-se'l amb tranquil·litat, però el que és cert és que l'interès per ells a minvat molt. Segueixo de tant en tant alguna col·lecció, sobretodo de Spiderman, però ja no és igual. El mateix em passa amb els jocs olímpics. Abans els seguia amb molt d'interès i gairebé de forma apassionada, ara, gens. M'he perdut, pel poc interès la inauguració, el que dic, poc interès. Tal com ho veig, sóc jo el qual canvia, no Spiderman o els JJOO, i això dóna que pensar; no és que canviïn els temps, canvies tu. Els temps són com són, ni millors ni pitjors, però clar, cadascun de nosaltres ho veu com ho veu. 
Buscant buscant, he trobat l'itinerari que més m'agrada i amb el qual em sento identificat, la ruta dels boscos de Valls. Per aquí encara no passa la Firagost, je je…
Aquests dies a Valls és la Firagost, el que significa, consum i massificació (jo he anat i he comprat un formatge). Aquest tipus de coses em resulten incomodes, però en ocasions caic en elles i consumeixo, i també és cert que no m'agraden les massificacions. Però en dies així, no penso en mi, si no en els veïns que han de viure tota la massificació de la gent i el soroll. No sé fins a quin punt és necessari tanta fira per a la promoció i el consum, no sé. I mentrestant la sonda Phoenix, sembla ser que troba aigua a Mart. Espero que en el futur, no convertim Mart en un Firagost. Ja sé que és molt demanar. Després de descansar uns quants dies del blog i dedicar-me a la meva família i treball, aprofito que tinc vacances per a posar al dia el blog. Això sí, el que no descansa mai és la ment i les seves divagacions i recerques. Encara que sóc aficionat a la ciència i en certa manera em considero un científic, la recerca interior marca bona part de la meva vida quotidiana, i una reflexió que ara us vaig a mostrar és una clara nota del que passa pel meu cap.
“El deseo de liberarnos del condicionamiento sólo fomenta el condicionamiento. Pero si, en vez de tratar de reprimir el deseo, comprendemos todo el proceso del deseo, en esa comprensión misma llegamos a liberarnos del condicionamiento. La libertad respecto del condicionamiento no es un resultado directo. ¿Comprende? Si emprendo deliberadamente la tarea de liberarme de mi condicionamiento, ese deseo crea su propio condicionamiento. Puedo destruir una forma de condicionamiento, pero quedo atrapado en otra. En cambio, si comprendo el deseo mismo, que incluye el deseo de liberarme, entonces esa misma comprensión destruye todo condicionamiento. La libertad respecto del condicionamiento es un producto secundario; no es importante. Lo que importa es comprender qué es lo que da origen al condicionamiento.”
La reflexió no és meva si no de krishnamurti, però és com si fos meva. Per a poder conèixer (que conèixer és estimar) l'exterior a mi, he de conèixer el que hi ha en mi. Un pal, ja ho sé.
“El deseo de liberarnos del condicionamiento sólo fomenta el condicionamiento. Pero si, en vez de tratar de reprimir el deseo, comprendemos todo el proceso del deseo, en esa comprensión misma llegamos a liberarnos del condicionamiento. La libertad respecto del condicionamiento no es un resultado directo. ¿Comprende? Si emprendo deliberadamente la tarea de liberarme de mi condicionamiento, ese deseo crea su propio condicionamiento. Puedo destruir una forma de condicionamiento, pero quedo atrapado en otra. En cambio, si comprendo el deseo mismo, que incluye el deseo de liberarme, entonces esa misma comprensión destruye todo condicionamiento. La libertad respecto del condicionamiento es un producto secundario; no es importante. Lo que importa es comprender qué es lo que da origen al condicionamiento.”
La reflexió no és meva si no de krishnamurti, però és com si fos meva. Per a poder conèixer (que conèixer és estimar) l'exterior a mi, he de conèixer el que hi ha en mi. Un pal, ja ho sé.
En aquesta segona part, vull compartir amb vosaltres, una carta que em va enviar el meu amic Picavo. En una de les seves reflexions, toca un tema en el qual jo ja tenia una opinió formada, i després de llegir la seva carta, aquesta opinió va queda diluïda ("segura-ment" aquesta opinió no devia d'estar molt arrelada). Sense més preàmbuls, aquí teniu bona part de la carta original, sense subtítols i tal com va ser escrita.
..."En cierta ocasión preguntoseme pq dormía en el suelo, a lo que conteste, -¿y pq no? Momento más tarde preguntaba yo, -¿y tú pq duermes en una cama? y… ¡zas! sonrisas, pero no respuesta.
Este podría ser el inicio de un capítulo de un libro al que podriamos titular por ejemplo… ILUSIONES, o PRISIONES… o MODAS.
La estupidez del “Homo exterminius” es tan ilimitada como el universo. Veamos, ya lo decía Thoreau, “Un mono en Paris se pone una gorra, y todos los monos de América hacen lo mismo”, refiriéndose a las modas. Las modas parecen crecer a proporción de nuestra estupidez y una bien gorda es la del llamado cambio climático. Bien bajo mi punto de vista no existe cambio climático, esta curiosísima expresión, dada supongo desde muchos ángulos, entiendase ángulos como sectores, política, ciencia, economía, ecología, etc., cobra extrañes viniendo de un científico, pues la acepto si se define como algo aislado, pero no la acepto de un modo… bueno como un todo, por la razón de que tales expresiones parecen venir de una cultura que pone días, años, horas, Km., minutos y sobretodo gran énfasis el la enorme diferencia entre el último minuto de “su” año, y el primero del siguiente. Que le pregunten al perro si nota la diferencia… Al anunciar cambio climático anulamos corriente, tránsito, evolución… el mundo está como tiene que estar valiéndonos como aparato de medida, nuestra presencia en él, nuestra autoproclamada inteligencia (proclamo a los cuatro vientos –aunque el viento es viento- que deberían ser seres extraterrestres quienes juzgaran tal ¡fanfarronada! Y aun así, habría que dudar de sus intenciones, claro está) nuestra posible realidad, según mi teoría, como homo exterminius.
El mono en si, según Darwin, no fue hombre al minuto siguiente, hubo evolución, transformación, mutación, supervivencia si se quiere, pero no cambio… hemos sembrado y ahora recogemos, pienso en la importancia de no aplicar el término cambio, como en la dualidad errónea de una típica frase como el hombre y la naturaleza… y también pienso que tanto énfasis en llamarle “cambio”, nos sorprenderá más adelante cuando veamos el “negociete” derivado de tales especulaciones.
AUNQUE NADA CAMBIE
SI YO CAMBIO
TODO CAMBIA
(Manuel Proust)
Me ha gustado esta frase leída en una reviste, pues es apropiada para lo que escribo y en verdad que esta carta esta inspirada en ella. Es deliciosa pues aunque pronuncie o escriba, cambie, cambio, cambia, el mensaje que yo entiendo es el, todo es uno, es esa frase tan bella de “ver el universo en un grano de arena” y si le damos la vuelta a la tortilla tenemos;
AUNQUE NADA CAMBIA
SI YO NO CAMBIO
TODO CAMBIA.
aunque nada cambie; la evolución en todos los sentidos es natural, el anfibio no paso a ser ave, ¡menudo enfado para el reptil!; si yo no cambio; tal vez fuimos neardentales, homosapiens, pero eso a evolucionado al homoexterminius y como eso no lo hemos “cambiado” y partiendo del pensar en un fin de ciclo como en la era glaciar los dinosaurios, estamos aquí como especie para cargárnoslo todo ¡ y por cien mil buddas! Que buenos somos en la tarea encomendada por ¡DIOS!; todo combia; todo evoluciona y nosotros somos parte del todo. ¡Asumamos eso, dejemos de trabajar, y celebremos el día de la suma estupidez…! Tal vez en la resaca nos demos cuenta de algo, tal vez, que somos un asustado, un adolescente rebelde, una especie que se ha mirado en el espejo equivocado.
Otras razones de que no pienso en el cambio climático sino en evolución climática –y no olvidemos otra de las comunes estupideces que decimos cuando en un día de Enero, soleado y calentito, le llamamos buen día, + bien el buen día seria unos 8º, lluvia y algo de nieve- es que todos nos viene, o mucho, de la creencia, sí, la creencia, esa señora que monta guerras, brutales aquí y allá, la que inventa religiones, pues estas ya hablaban hace siglos de;
(Haced que la tierra os obedezca,
creced y multiplicaros, habitad la tierra
y dominadla, gobernad sobre todos
los animales) Génesis
Si a una persona se le ha dado un reconocimiento por sus pensamientos u obras y es considerada tal vez como inteligente, nos ilumina con frases como;
“Experimenta sin límites y dispón de los recursos naturales a tu antojo”
Se me ocurre que muchos siglos hemos estado pensando y actuando acorde a nuestra hipotética superioridad, sobre la naturaleza, pero muy pocos han visto más alla para proclamar el Todo, la comunión, el somos naturaleza, olvidar esto probablemente sea uno de los síntomas del actual estado del planeta. Solo los fundadores de las grandes religiones que han perdurado hasta hoy, fueron visionarios que buscaron lo sagrado en la naturaleza. Moisés en el monte Sinaí, Jesús en el desierto, Mahoma en el monte Hira. Pero como su mensaje fue distorsionado, bien por intereses, bien por el simple proceso humano de olvidar detalles con el paso del tiempo, ahora tenemos, fanatismo, guerras, sectas, y una evolución climática de análisis. No olvidemos que la máxima regla del catolicismo durante mucho tiempo fue “opus contra naturam” trabajo contra naturaleza. Así que podemos también pensar que todo es un problema de Fe. Trabajamos incansablemente, queremos muchas cosas, tenemos creencias milenarias, desconfiamos de aquel que no piensa como nosotros, creamos muros entre nosotros, todo esto lo hacemos porque es lo que nos han enseñado, educado, manipulado para ello, para seguir modas para no dudar, es la fe la que destruye el planeta por lo cual podríamos decir que bajo la creencia cristiana, DIOS, es el demonio, al poner al hombre en la tierra.
En el “MIDRAS RABBÀ” (texto sagrado judío) Dios dijo;
“Mirad que bella y perfecta es mí creación para vosotros, sed conscientes y no la destruíais, si lo hacéis, nadie os seguirá para repararla.
No hay cambio climático, la evolución es evolución y ésta dista mucho de haber comenzado con la era industrial, el llamado cambio climático comenzó en las mentes del homoexterminius, en creerse superior, en empeñarse en verse como algo ajeno a su entorno, en su condición biológica-social, en su falta de autoconocimiento, en sus miedos, es su mayor epidemia el SIF; síndrome de inteligencia fugaz. El llamado cambio climático, comenzó hace muchos siglos, somos el último acto en la obra de DIOS… Todo es un proceso natural.
“PIENSO, LUEGO EXISTO.
EXISTO, LUEGO DESTRUYO”
El estado del planeta este bien o mal, es el resultado, el reflejo de nuestra mente, de nuestra observación como individuos y bajo esta perspectiva es fácil decir que no nos amamos, pues el planeta somos nosotros. Una de las cosas más maravillosas observadas en el entorno es observar una hoja de un árbol y ver en ella mi mano, observar mi mano y ver en la hoja de un árbol. Picavo"
Este podría ser el inicio de un capítulo de un libro al que podriamos titular por ejemplo… ILUSIONES, o PRISIONES… o MODAS.
La estupidez del “Homo exterminius” es tan ilimitada como el universo. Veamos, ya lo decía Thoreau, “Un mono en Paris se pone una gorra, y todos los monos de América hacen lo mismo”, refiriéndose a las modas. Las modas parecen crecer a proporción de nuestra estupidez y una bien gorda es la del llamado cambio climático. Bien bajo mi punto de vista no existe cambio climático, esta curiosísima expresión, dada supongo desde muchos ángulos, entiendase ángulos como sectores, política, ciencia, economía, ecología, etc., cobra extrañes viniendo de un científico, pues la acepto si se define como algo aislado, pero no la acepto de un modo… bueno como un todo, por la razón de que tales expresiones parecen venir de una cultura que pone días, años, horas, Km., minutos y sobretodo gran énfasis el la enorme diferencia entre el último minuto de “su” año, y el primero del siguiente. Que le pregunten al perro si nota la diferencia… Al anunciar cambio climático anulamos corriente, tránsito, evolución… el mundo está como tiene que estar valiéndonos como aparato de medida, nuestra presencia en él, nuestra autoproclamada inteligencia (proclamo a los cuatro vientos –aunque el viento es viento- que deberían ser seres extraterrestres quienes juzgaran tal ¡fanfarronada! Y aun así, habría que dudar de sus intenciones, claro está) nuestra posible realidad, según mi teoría, como homo exterminius.
El mono en si, según Darwin, no fue hombre al minuto siguiente, hubo evolución, transformación, mutación, supervivencia si se quiere, pero no cambio… hemos sembrado y ahora recogemos, pienso en la importancia de no aplicar el término cambio, como en la dualidad errónea de una típica frase como el hombre y la naturaleza… y también pienso que tanto énfasis en llamarle “cambio”, nos sorprenderá más adelante cuando veamos el “negociete” derivado de tales especulaciones.
AUNQUE NADA CAMBIE
SI YO CAMBIO
TODO CAMBIA
(Manuel Proust)
Me ha gustado esta frase leída en una reviste, pues es apropiada para lo que escribo y en verdad que esta carta esta inspirada en ella. Es deliciosa pues aunque pronuncie o escriba, cambie, cambio, cambia, el mensaje que yo entiendo es el, todo es uno, es esa frase tan bella de “ver el universo en un grano de arena” y si le damos la vuelta a la tortilla tenemos;
AUNQUE NADA CAMBIA
SI YO NO CAMBIO
TODO CAMBIA.
aunque nada cambie; la evolución en todos los sentidos es natural, el anfibio no paso a ser ave, ¡menudo enfado para el reptil!; si yo no cambio; tal vez fuimos neardentales, homosapiens, pero eso a evolucionado al homoexterminius y como eso no lo hemos “cambiado” y partiendo del pensar en un fin de ciclo como en la era glaciar los dinosaurios, estamos aquí como especie para cargárnoslo todo ¡ y por cien mil buddas! Que buenos somos en la tarea encomendada por ¡DIOS!; todo combia; todo evoluciona y nosotros somos parte del todo. ¡Asumamos eso, dejemos de trabajar, y celebremos el día de la suma estupidez…! Tal vez en la resaca nos demos cuenta de algo, tal vez, que somos un asustado, un adolescente rebelde, una especie que se ha mirado en el espejo equivocado.
Otras razones de que no pienso en el cambio climático sino en evolución climática –y no olvidemos otra de las comunes estupideces que decimos cuando en un día de Enero, soleado y calentito, le llamamos buen día, + bien el buen día seria unos 8º, lluvia y algo de nieve- es que todos nos viene, o mucho, de la creencia, sí, la creencia, esa señora que monta guerras, brutales aquí y allá, la que inventa religiones, pues estas ya hablaban hace siglos de;
(Haced que la tierra os obedezca,
creced y multiplicaros, habitad la tierra
y dominadla, gobernad sobre todos
los animales) Génesis
Si a una persona se le ha dado un reconocimiento por sus pensamientos u obras y es considerada tal vez como inteligente, nos ilumina con frases como;
“Experimenta sin límites y dispón de los recursos naturales a tu antojo”
Se me ocurre que muchos siglos hemos estado pensando y actuando acorde a nuestra hipotética superioridad, sobre la naturaleza, pero muy pocos han visto más alla para proclamar el Todo, la comunión, el somos naturaleza, olvidar esto probablemente sea uno de los síntomas del actual estado del planeta. Solo los fundadores de las grandes religiones que han perdurado hasta hoy, fueron visionarios que buscaron lo sagrado en la naturaleza. Moisés en el monte Sinaí, Jesús en el desierto, Mahoma en el monte Hira. Pero como su mensaje fue distorsionado, bien por intereses, bien por el simple proceso humano de olvidar detalles con el paso del tiempo, ahora tenemos, fanatismo, guerras, sectas, y una evolución climática de análisis. No olvidemos que la máxima regla del catolicismo durante mucho tiempo fue “opus contra naturam” trabajo contra naturaleza. Así que podemos también pensar que todo es un problema de Fe. Trabajamos incansablemente, queremos muchas cosas, tenemos creencias milenarias, desconfiamos de aquel que no piensa como nosotros, creamos muros entre nosotros, todo esto lo hacemos porque es lo que nos han enseñado, educado, manipulado para ello, para seguir modas para no dudar, es la fe la que destruye el planeta por lo cual podríamos decir que bajo la creencia cristiana, DIOS, es el demonio, al poner al hombre en la tierra.
En el “MIDRAS RABBÀ” (texto sagrado judío) Dios dijo;
“Mirad que bella y perfecta es mí creación para vosotros, sed conscientes y no la destruíais, si lo hacéis, nadie os seguirá para repararla.
No hay cambio climático, la evolución es evolución y ésta dista mucho de haber comenzado con la era industrial, el llamado cambio climático comenzó en las mentes del homoexterminius, en creerse superior, en empeñarse en verse como algo ajeno a su entorno, en su condición biológica-social, en su falta de autoconocimiento, en sus miedos, es su mayor epidemia el SIF; síndrome de inteligencia fugaz. El llamado cambio climático, comenzó hace muchos siglos, somos el último acto en la obra de DIOS… Todo es un proceso natural.
“PIENSO, LUEGO EXISTO.
EXISTO, LUEGO DESTRUYO”
El estado del planeta este bien o mal, es el resultado, el reflejo de nuestra mente, de nuestra observación como individuos y bajo esta perspectiva es fácil decir que no nos amamos, pues el planeta somos nosotros. Una de las cosas más maravillosas observadas en el entorno es observar una hoja de un árbol y ver en ella mi mano, observar mi mano y ver en la hoja de un árbol. Picavo"
La realitat, que en si mateixa és una única cosa, un sol moviment, pot dividir-se en dues parts. Una seria el fet en si, i l'altra el que motiva que aquest fet sigui així. Per exemple: en l'àmbit de les persones, un petó o una bufetada serien un fet en si mateix, i l'altra part seria el que ha motivat que hi hagi aquest petó o aquesta bufetada. En aquests dos casos tan simples càbria pensar que el petó és una expressió d'amor i la bufetada de tot el contrari, però no necessàriament té perquè ser així. En l'àmbit de la natura, un fet podria ser un terratrèmol, el col·lapse d'una estrella o el propi canvi climàtic (tema que es tractara en la segona part), i l'altre, que motiva que això succeeixi. Amb tot aixó intento de dir que la realitat no és el que sembla a primera vista i que cal anar una miqueta més enllà per veure el que realment succeeix. Aquest, el nostre món, moltes vegades el veig com un lloc d'aproximacions i mals entesos, i sobre aquesta base està muntat tot el que fem (o quasi tot). Tenint poca informació ens aventurem a fer conjectures i afirmacions, que haurien de ser més humils i menys rígides. Humilitat, una acció que utilitzem poc. Suposo que el mètode científic m'agrada per això. Contrasta informació, s'alimenta d'altres punts de vista i requereix proves. Els científics, que són humans, són una altra història, com la resta de les persones viuen en aquest món d'aproximacions. En termes de creences revelades, com a creue en déus o similars, això s'accentua més. Que l'univers és inflacionista o els déus ho van crear, són ara com ara, una qüestió que no tinc clara, encara que si tendeixi a creure en una d'elles, però no tinc una creença formada respecte a aquest tema. Una cosa és com m'agradaria que fossin les coses i una altra tal com són. En el món de com m'agradaria que fossin les coses jo tinc el control, sé com són, com es comporten, com reaccionen. En el món de com són realment les coses hi ha incertesa, igual que el micro-cosmos, ignorància, imprevisibilitat i en conseqüència, por. Suposo que vist aixi, ni que sigui de forma inconscient, escollim viure en la creença, almenys això crec.
La jornada va començar de forma inesperada. Mentre feia el tallat pertinent en Modesto's, una persona molt important en la meva vida apareix sobtadament. Amb ella faig el "cafè" i una bona tertúlia. Al cap d'una hora m'acomiado del meu pare. La veritat, aquesta ha estat una forma meravellosa de començar el diumenge. Ara ja, en el camí, un conill em fa constatar que durant el dia d'avui res no pot anar malament, i en efecte és així. Durant tot el passeig fins a Picamoixons, les papallones em fan companyia. Tinc entès que les papallones són un baròmetre per mesurar la salut d'un bosc, i encara que nosaltres, els humans, ens entestem en contaminar el nostre entorn, la naturalesa va a la seva, com si nosaltres no hi fóssim. En fi, una jornada plena de sorpreses i com no, d'esternuts.
Aquest passat Maig ha estat un mes molt plujosa i les olors i aromes de la primavera s'han realçat notablement. Al passejar pel poble i els seus voltants, les olors t'embriaguen d'una forma especial, transportant-te, si tanques els ulls, per un meravellós viatge per la naturalesa. Els matisos, que a primera olor, no es perceben, comencen a agafar forma, textura, amb el transcurs dels segons, fins omplir per complet tot el teu entorn. L'aigua és vida i la vida, és entre d'altres coses, olors. La primavera, que simbolitza el naixement, ens porta més enllà de la vida, que de fet és transcurs. Viure i olorar la primavera és una forma d'eternitat que per uns instants està fora del temps. L'inconvenient de tot això, que em faig un tip d'esternudar. Què li farem. A part dels enllaços amics, que a propòsit, són molt interessants , he agregat uns enllaços, que són de dos personatges d'un interès especial per a mi; un referit a Krishnamurti i l'altre a Henry David Thoreau. Tant l'un com l'altre, se'ls podria considerar filòsofs, però jo no ho faré. Sincerament penso que estan fora d'aquesta catalogació, segurament perquè la seva intenció no va ser la de convèncer amb retòrica, si no amb fets.
Krishnamurti, un contemporani nostre, doncs va néixer en 1895 i va morir en 1986, va aconseguir de transmetre, si més no a mi, un missatge sobre la comprensió del viure sense eloqüència, on cada un de nosaltres ha de conèixer-se a ell mateix, per poder observar amb el mínim de condicionament, el món que l'envolta. "El llibre de la vida" i "La llibertat primera y última", llibres de la seva extensa obra, són una mostra d'això.
Henry David Thoreau, un trascendentalita americà del segle IXX, va ser un lluitador pacific pels drets humans i racials, en època de racisme fragant als E.E.U.U. i amb una de les seves grans obres, "La desobediència civil", va constata una forma de veure l'autoritat externa i una manera de cercar solucions pacifiques a conflictes amb el govern. El propi Gandhi va rebre influència de Thoreau per a la seva oposició pacífica contra els anglesos a l'Índia. "Walden", un altra de les seves grans obres, és un crit al contacte amb la natura.
Aquí teniu, en forma de cites, una part de les seves obres.
-Una ment que busca seguretat o comoditat en un partit polític, en un gurú o en una església mai podrà acostar-se a la veritat.
-No hi ha camí cap a la veritat, ni hindú, ni cristià, ni budista, ni musulmà. La veritat ha de ser descoberta a cada moment; i només podeu descobrir-la quan la ment està lliure, sense la càrrega de la continuïtat de les experiències.
J. Krishnamurti.
-De què serveix una casa si no es conta amb un planeta tolerable on situar-la.
-L'amor no només ha de ser una flama, sinó una llum.
H.D. Thoreau.
Krishnamurti, un contemporani nostre, doncs va néixer en 1895 i va morir en 1986, va aconseguir de transmetre, si més no a mi, un missatge sobre la comprensió del viure sense eloqüència, on cada un de nosaltres ha de conèixer-se a ell mateix, per poder observar amb el mínim de condicionament, el món que l'envolta. "El llibre de la vida" i "La llibertat primera y última", llibres de la seva extensa obra, són una mostra d'això.
Henry David Thoreau, un trascendentalita americà del segle IXX, va ser un lluitador pacific pels drets humans i racials, en època de racisme fragant als E.E.U.U. i amb una de les seves grans obres, "La desobediència civil", va constata una forma de veure l'autoritat externa i una manera de cercar solucions pacifiques a conflictes amb el govern. El propi Gandhi va rebre influència de Thoreau per a la seva oposició pacífica contra els anglesos a l'Índia. "Walden", un altra de les seves grans obres, és un crit al contacte amb la natura.
Aquí teniu, en forma de cites, una part de les seves obres.
-Una ment que busca seguretat o comoditat en un partit polític, en un gurú o en una església mai podrà acostar-se a la veritat.
-No hi ha camí cap a la veritat, ni hindú, ni cristià, ni budista, ni musulmà. La veritat ha de ser descoberta a cada moment; i només podeu descobrir-la quan la ment està lliure, sense la càrrega de la continuïtat de les experiències.
J. Krishnamurti.
-De què serveix una casa si no es conta amb un planeta tolerable on situar-la.
-L'amor no només ha de ser una flama, sinó una llum.
H.D. Thoreau.
Hi ha un camí que surt de Valls i va a Masmolets que és el meu preferit, a més a més de ser un dels que queda més a prop de casa, per sortir a córrer. Esquirols, coloms, gossos, garses i d'altres bestioles, són de vegades, espectadors del petit viatge que faig. No cal dir que el sols fet de notar la seva presència ja m'alegra el dia, fins i tot que per si mateix, el dia ja sigui alegre, i són una esplendida companyia, no exempta de petits ensurts, que m'ajuda a relativitzar el quefer diari. Seguint el camí i abans d'arribar a Masmolets, que a propòsit, és una preciosa pedania, em trobo amb els boscos de Valls, un lloc que m'atreu molt. Tot plegat, cada dia que surto a córrer, és tota una experiència, que com deia aquell, es pot descriure en dues paraules, im-pressionant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
