En general, fins a quarts de vuit del vespre no puc anar a fer la ruta que faig quan corro, i això significa que se'm fa de nit molt ràpid, (els dies de cada dia). Ara com ara no és un problema, doncs em conec el camí prou bé. Però l'inesperat ha estat la companyia que he tingut en l'últim tram del passeig, ratpenats. Al començament em va sorprendre una mica, però ara me'n vaig acostumant i fins i tot són amics meus, no hi ha res millor que estar ben acompanyat. Estic impacient per veure quan s'uneixen a mi les òlibes i els musols.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Quan l'Estació del Nord de Barcelona encara no s'havia reformat, de ratpenats se'n veien constantment, i alguns passaven fregant la barana del balcó. M'agradaven força aquelles bèsties (ves a saber, potser donaven l'esperat un origen secret de superheroi, hehe)... I d'òlibes, a Valls en veia de petit, i em tenien captivat. Una autèntica bellesa espectral, veure passar silenciosament aquella taca blanca, i de tant en tant sentir aquell udol...
Quin luxe això que expliques!
Raó tens. A Valls encara és com un petit poble i caminant una miqueta pels voltants pots veure una infinitat d'animalons. Ara hi ha un ocell, que no sé quin és, que vola pel poble, quan esbrini quin és, faré un comentari en el bloc. Salut.
Publica un comentari a l'entrada