Creença i canvi climàtic. 1ª part.

La realitat, que en si mateixa és una única cosa, un sol moviment, pot dividir-se en dues parts. Una seria el fet en si, i l'altra el que motiva que aquest fet sigui així. Per exemple: en l'àmbit de les persones, un petó o una bufetada serien un fet en si mateix, i l'altra part seria el que ha motivat que hi hagi aquest petó o aquesta bufetada. En aquests dos casos tan simples càbria pensar que el petó és una expressió d'amor i la bufetada de tot el contrari, però no necessàriament té perquè ser així. En l'àmbit de la natura, un fet podria ser un terratrèmol, el col·lapse d'una estrella o el propi canvi climàtic (tema que es tractara en la segona part), i l'altre, que motiva que això succeeixi. Amb tot aixó intento de dir que la realitat no és el que sembla a primera vista i que cal anar una miqueta més enllà per veure el que realment succeeix. Aquest, el nostre món, moltes vegades el veig com un lloc d'aproximacions i mals entesos, i sobre aquesta base està muntat tot el que fem (o quasi tot). Tenint poca informació ens aventurem a fer conjectures i afirmacions, que haurien de ser més humils i menys rígides. Humilitat, una acció que utilitzem poc. Suposo que el mètode científic m'agrada per això. Contrasta informació, s'alimenta d'altres punts de vista i requereix proves. Els científics, que són humans, són una altra història, com la resta de les persones viuen en aquest món d'aproximacions. En termes de creences revelades, com a creue en déus o similars, això s'accentua més. Que l'univers és inflacionista o els déus ho van crear, són ara com ara, una qüestió que no tinc clara, encara que si tendeixi a creure en una d'elles, però no tinc una creença formada respecte a aquest tema. Una cosa és com m'agradaria que fossin les coses i una altra tal com són. En el món de com m'agradaria que fossin les coses jo tinc el control, sé com són, com es comporten, com reaccionen. En el món de com són realment les coses hi ha incertesa, igual que el micro-cosmos, ignorància, imprevisibilitat i en conseqüència, por. Suposo que vist aixi, ni que sigui de forma inconscient, escollim viure en la creença, almenys això crec.