dimecres, 29 d’abril del 2009

La gran final.

Era el partit més esperat de l'any, els Destructors de l'Oest contra els Trituradors de l'Est. Des que va acabar la tercera gran guerra i es va entendre que la lluita impulsiva pel territori, recursos i pensaments, no portava a res, aquesta era una forma d'apaivagar aquest instint innat de competir de forma cruel per alguna cosa. La major part del planeta era ruïnes i runes, però hi havia nuclis de població amb una raonable estructura per viure, i encara que les comunicacions a gran escala eren encara molt caòtiques, els dos grans bàndols que van sorgir de la guerra, s'esforçaven per transmetre i difondre l'esdeveniment, i aconseguir que la gent s'identifiqués amb això, i per uns instants oblidés la penosa tasca de reconstruir el nou món. La lliga era mundial, encara que a la pràctica només la final. Després de la guerra, Amèrica del Nord, Europa, Rússia i la major part de l'Àsia i Oceania van quedar inhabitables i només Sudamèrica i l'Àfrica van quedar més o menys lliures de la devastació. Ara la humanitat, en la seva majoria, vivia en aquests dos continents i hi havia una lliga regular a cada un d'ells i el guanyador de cada lliga s'enfrontava a la gran final. Des que es va iniciar fa anys aquest torneig esportiu, sempre, Destructors i Trituradors van jugar la final. Cada any es jugava en un continent diferent i aquest any li tocava al de l'est.
L'estadi estava ple a vessar, amb milers de persones xisclant, cridant i escridassant. Durant tota la temporada s'abonava amb tota mena de consignes, perquè aquest partit fos una enorme festa de la identitat.
Els jugadors surten al camp, la gent, vinguda dels llocs no contaminats, criden i canten com a possessos, encegats amb el resplendor de la desitjada victòria del seu equip.
L'àrbitre llença a l'aire una moneda antiga, restes d'una civilització passada. Sort als equips, el partit està a punt de començar.
diumenge, 26 d’abril del 2009

Dispers.

Aquestes son d'aquelles setmanes, que per una cosa o una altra no saps o no se t'acut res de escriure. De passar, passen coses, sense anar més lluny el Sant Jordi, però com no sé què dir respecte a aquest tema, doncs no dic res. Sí que és veritat que he estat fumut uns dies, però és que de vegades no hi ha inspiració. He aprofitat i aprofito per estar en família, una mica necessari per mantenir un bon equilibri emocional. Vaig mirant curiosament els blocs que segueixo, amb poca participació, això sí, però els segueixo amb interès, sobre tot el que és a terres llunyanes. Com diuen en una frase del Senyor dels Anells "estic dispers com a mantega en massa pa".
diumenge, 12 d’abril del 2009

La ment.

Li feia molt de mal el cap, però això no era el pitjor! Les veus que sentia l'estaven martiritzant i torturant contundent-ment. Li parlaven i li deien que ho fes. "Fes-ho!" rugien les veus en el seu cervell sobtada-ment. "No, no, no!" exclamava ell, intentant de deixar-se anar de les veus que li retenien la voluntat veloç-ment. Es debatia entre el fer i el no fer feixuga-ment. La seva voluntat estava al límit i no podia aguantar més. Deambulava d'un lloc a un altre desesperada-ment, com si en el seu recorregut pogués trobar la sortida i fugir de si mateix. S'estirava dels cabells significativa-ment, en un intent desesperat per arrencar-se aquests no desitjats pensaments. "Fes-ho!", novament les veus. "No!", nova i ràpida-ment, la seva resposta. La lluita arriba pràctica-ment a l'extenuació. La rendició no és una alternativa, però segura-ment com continués així, no tindrà un altre remei. Mínima-ment, sense saber com, aconsegueix forces i assoleix de desfer-se de les veus per un instant. Aprofita, il·lusòria-ment, per cercar una solució a aquesta tortura, no la troba! Les veus tornen amb més intensitat i l'atrapen contundent-ment. Evident-ment, la tortura arribava a la seva fi. Voluntària, necessària, i irònica-ment abandona. No resisteixi ni un segon més. I aleshores... ho va fer, còmoda i tranquila-ment, ho va fer! Fi.
dimecres, 8 d’abril del 2009

Manifestacions.

En els últims temps, però no de forma exclusiva, evidentment, s'han efectuat moltes manifestacions. EL NO A LA GUERRA, va ser una de les més multitudinàries. Estrany que no es veiessin moltes de SI A LA PAU. Des de la crisi fins ara, la manifestació s'ha, per dir-ho d'algun manera, especialitzat; manifestacions de diferents sectors de la societat, en contra de l'avortament, capitalisme, contra el plan Bolonia, i fins i tot els autònoms i empresaris s'han apuntat a aquesta... moda o necessitat.
Jo em pensava que jo no era un manifestant consumat, però per el que sembla sí que ho sóc, una altra badada per la meva part. L'altre dia em vaig veure immergit i sorprès enmig d'una d'aquestes manifestacions, a la qual vaig acudir voluntàriament però de forma inconscient. Em trobava allà, enmig de la multitud, res desorientat i amb les idees clares, gastar! Enmig de la crisi, la desocupació, la inseguretat, s'alçava una manifestació que ens unia a tots, si més no, a tots els que estàvem allà, la manifestació del consum que no contra el consum. El Parc Central de Tarragona estava ple a vessar, amb gent, entre els que m'incloc jo, d'aquí cap enllà, somrient i gastant, manifestant-se de forma pacífica i consumista.
Com diu en ocasions un amic meu, la manifestació ha d'ésser diària i personal, quan compres o gastes, quan portes els nens al col·legi, al treball o els estudis, en teu dia a dia, amb els que t'envolten, o no! Podem continuar manifestant-nos en contra o a favor del que sigui i fer-nos la foto i no atendre el nostre fill, amics, parents, coneguts o desconegut, osigui, continuar com fins ara.
P.D. Això hauria d'haver estat un conte, però no em vaig veure amb la lucidesa suficient per escriure'l.
dilluns, 6 d’abril del 2009

La fotografia!!

Aquí teniu una fotografia de la presa de possessió de Barak Obama del 20 de gener d'enguany. En ella es pot distingir clarament cada persona de la multitud.
Apunta amb el ratoli a qualsevol part. Fes doble clic, tantes vegades com vulguis, per engrandir la imatge de la persona o persones.
Espera uns moments i veuras amb claredat a la persona.
Aquesta fotografia va ser presa amb una càmera robot de 1474 megapícsels. En una sola fotografia hi ha la possibilitat de conèixer a un futime de gent.
Ara, quan siguem al carrer, si ens toquem el nas, caldrà fer bona cara i dir, Lluís.
divendres, 3 d’abril del 2009

El Fill, Papa i Mama.

Amb 16 anys, ja tenien l'edat mínima per ésser reclutat.
Els pares veien com el seu fill s'acabava de vestir, posant-se l'uniforme de les forces armades de l'espai. A la solapa de la caçadora es podia distingir una insígnia, blava i negre, que l'identificava com a pilot d'un caça espacial SSWS. Amb 17 anys acabats de complir, ja era un excel·lent pilot.
Amb llàgrimes als ulls, els pares van veure com el seu fill entrava a la llançadora que el portaria al quarter general, on, des d'allà, l'enviarien al seu destí. La guerra ja feia anys que durava i cada dia reclutaven a gent més jove. La guerra era sols per interessos econòmics. En un dels planetes de les colònies exteriors, es podia trobar un metall molt peculiar, amb el qual es fabricava un dels components essencials per a aparells tecnològics com, làsers, infrarojos i comandaments a distància.
En la distància, es trobava el Fill, i a casa, Papa i Mama, mirant les notícies al Holotelevisor, canviant de cadena en veure la guerra i no suportar l'horror, utilitzant el seu nou i flamant comandament a distància. Fi.
dimecres, 1 d’abril del 2009

Televisió i física quàntica.

Ahir a la nit, en el canal 33, es va poder veure un programa molt interessant que parlava de física quàntica, casi na. Aquí ho teniu si el voleu veure. El programa es Singulars.