Voltant.

El dia va ser planificat d'una manera, però va sortir d'una altra. El passeig havia de ser fins a Vallmoll, un trajecte curt i fàcil, però es va toçar. Ens varem perdre, el meu germà i jo, quasi en començar, però això va servir perquè poguéssim contemplar unes esplendides vistes i molt més. Fent la meva comparació favorita, és com pensar que et coneixes bé, però quan apareix algun imprevist, la resposta que fas potser no te l'esperes. Ostres! Què creus que et coneixes i de fet ets una càixa de sorpreses.

Berishit (La història més bella del Cosmos)

Per Prades.

GALÀXIES.

Un grup d'astrònoms de l'Observatori Europeu Austral (ESO) han arribat a un gegantí conjunt de galàxies situat a prop de set milions d'anys llum de distància del nostre planeta.
El descobriment, que ha estat possible gràcies al treball combinat de dos dels telescopis més potents del món, l'ESO i el Subaru NAOJ, és la primera observació de l'estructura d'una galàxia tan prominent en l'univers llunyà, el que ofereix molta informació per a la comprensió de com es va formar el cosmos.
"La matèria no es distribueix uniformement a l'Univers", ha assenyalat Masayuki Tanaka de l'ESO, qui va dirigir l'estudi. "En el nostre cosmos, es formen les estrelles en galàxies i solen formar grups de galàxies i cúmuls de galàxies. Les teories cosmològiques més acceptades prediuen que la matèria es forma també en grups de major grandària, creant estructures gegantines", Assegura.
Segons informa la publicació Astronomy & Astrophysics, L'estructura es troba a uns 6,7 mil milions d'anys llum de distància de nosaltres i s'estén durant almenys 60 milions d'anys llum. Els astrònoms asseguren que probablement és la major estructura localitzada en el cosmos, fins al moment.

Il.lustració 3D que mostra la posició de les galàxies i revela l'abast de la gegantina estructura descoberta, que es mostra en vermell. - ESO

*Extret del diari digital Público.es y traduït amb la tegnologia Google .

That's What Friends Are For.

Sobren les paraules, com sempre.

Duptes sobre "LA GRAN MENTIRA"

Aquests dies m'han passat un correu electrònic que parla sobre el reciclatge de les bosses de plàstic. Un no sap si l'escrit al mencionat correu és veritat o no, més propaganda? Us obsequio amb el correu i espero, si és possible, que algú m'il·lumini a aquest tema tan plastificat.

"LA GRAN MENTIRA

(NO ES NINGUNA BROMA NI TAMPOCO ES UN CHISTE).

Hace unos meses que ha empezado una campaña en contra de las bolsas de plástico de los supermercados, que es el engaño mas importante de las últimas décadas

En nombre de la ecología se dice:

* Que las bolsas no son reciclables. MENTIRA, son reciclables al 100%.

* Que las bolsas tardan 400 años en descomponerse. MENTIRA, una bolsa expuesta al la intemperie se descompone en unos meses. Además, con los nuevos aditivos, se puede programar su descomposición entre 6 semanas a 6 meses. También pueden descomponerse en contacto con el agua si así lo deseamos.

* Que lo mejor que podemos hacer es sustituirlas por otras de rafia o tejido sin tejer MENTIRA.

LO QUE NO SE DICE:

* Si las grandes superficies dejan de dar estas bolsas se ahorran millones de euros. Por si fuera poco, nos venden unas bolsas, alternativas (muy difícil de reciclar) con lo cual generan más beneficio.

* El plástico es un subproducto del petróleo, que si no se usa se convierte en un residuo de la refinería.

* Al suprimir estas bolsas en España dejaremos a unas 20,000 personas más en el paro.

* Las bolsas alternativas están fabricadas en Extremo Oriente

¿SABES QUE? :

* Junto con el papel, el plástico es la materia mas fácil de reciclar y más reciclada y que en su proceso se genera menos CO2.

* Desde que empezaron a existir los supermercados se dejó de reutilizar los envases de vidrio. Y no es por culpa de los envasadores, ya que ellos siguen reutilizando los de bares y restaurantes.

* Para reciclar el plástico es necesaria una temperatura de unos 200º y para reciclar el vidrio debe ser de 1300º. Y que el estado subvenciona el reciclado del vidrio y el del plástico no.

LO QUE DEBEMOS HACER

* Exigir a las autoridades que reciclen los residuos de plástico que depositamos en los contenedores amarillos.

* Exigir a las grandes superficies que gestionen todos los envases de sus productos sean de plástico, de cartón, de vidrio, etc.

* Exigir a las autoridades que junto con las grandes superficies se hagan cargo de los costos de supresión de las bolsas. Si no, al final nos seguirá tocando pagar todas estas medidas.

YA ES HORA QUE SE SEPA LA VERDAD"

Autoritat.

M'ha semblat prou senzilla i clara aquesta reflexió com per incloure-la en el bloc.

Les meves contradiccions.

Cada vegada sóc menys mitòman, però de vegades em sorprenc a mi mateix justificant coses que en uns altres no justificaria.

La humanitat a la lluna.

http://es.wikipedia.org/wiki/Apolo_11

Confessions.

- He pecat. De fet jo... peco contínuament. Tinc molts desitjos carnals, enveja i cobdícia, gelosia i ràbia. Dic mentides sovint i tinc por molta por.
- I per què véns a mi, fill meu?
- No és vostè capellà?
- Sí, sóc capellà, però un capellà sense fe. Fa molt de temps que la vaig perdre.
- Y aleshores, què fa vostè aquí?
- Sóc part de l'engranatge, de la roda de l'església i de la societat. Lligat a una creença obsoleta.
- I... a on puc acudir jo, que puc fer?
- No ho sé. Jo també sóc víctima dels teus mateixos mals i només el vi sagrat em proporciona algun consol.
- Doncs si vol, podem anar a prendre'ns uns vins al Bar que hi ha al costat de l'església.
- Déu et beneeixi fill.
P.D. Inspirat en un article del Juanra.

Pont de Goi.

El Pont de Goi.

Una aranya al camí.

Posiblement una cigonya.

I més.

Escacs.

Li agrada els escacs. Les peces, amb les robustes torres, els esvelts alfils, els àgils cavalls, el subtil i eficaç peó, la majestuosa reina i el protegit rei. Blanques i negres. El tauler quadrat i les seves 32 caselles blanques i les seves 32 caselles negres. Els moviments tímids dels peons i la seva forma de matar, en diagonal. L'olor de la batalla. L'estratègia; defensa siciliana, obertures i atacs. El propi tacte de les peces en moure-les. La reflexió abans del moviment. Les taules. I això és el que és la seva vida; moviments calculats i reflexionats, instant a instant. Valorant els pros i els contres contínuament. Fins que sorgeix l'imprevist. Un moviment inesperat de la vida. Totes les peces col·locades a la perfecció i una jugada no esperada ho desmunta tot per complet. No hi ha temps de replegar-se. Davant del tauler de la vida i davant del seu contrincant, li toca moure. Una errada en aquest moviment és la perduda inexorable de la partida i potser de la pròpia vida. Moure per a taules pot ser la seva única salvació. Reflexiona. El temps s'acaba. Els moviments que estimava de les peces, ara, limiten. El color del tauler, confon. El tacte, irrita. Les caselles, pous immensos de desesperació. Sense un altre remei, mou, com per si arenes movedisses es tractés, i darrere seu, el seu contrincant. El primer peó ha caigut.

Secret Invasion.

En aquests dies, m'estic intentant de llegir uns còmics Marvel. És una saga anomenada Secret Invasion. La sèrie més o menys tracta de la invasió secreta del món a mans dels Skrull's. No està gens malament. Això em porta records de quan anàvem amb patalons curts i no tan curts.

Aquí teniu també una portada dels anys 70 de la saga La Guerra Kree - Skrull.

Passejada pels voltants d'Alcover.

Passejant amb la família per Alcover, entre altres coses, hem pogut veure aquestes preciositats.

I per aquí al mig hi ha una sargantana, la veieu?

Si voleu veure més fotos, aquí hi ha unes quantes més i las a fet la meva filla.

La gran final.

Era el partit més esperat de l'any, els Destructors de l'Oest contra els Trituradors de l'Est. Des que va acabar la tercera gran guerra i es va entendre que la lluita impulsiva pel territori, recursos i pensaments, no portava a res, aquesta era una forma d'apaivagar aquest instint innat de competir de forma cruel per alguna cosa. La major part del planeta era ruïnes i runes, però hi havia nuclis de població amb una raonable estructura per viure, i encara que les comunicacions a gran escala eren encara molt caòtiques, els dos grans bàndols que van sorgir de la guerra, s'esforçaven per transmetre i difondre l'esdeveniment, i aconseguir que la gent s'identifiqués amb això, i per uns instants oblidés la penosa tasca de reconstruir el nou món. La lliga era mundial, encara que a la pràctica només la final. Després de la guerra, Amèrica del Nord, Europa, Rússia i la major part de l'Àsia i Oceania van quedar inhabitables i només Sudamèrica i l'Àfrica van quedar més o menys lliures de la devastació. Ara la humanitat, en la seva majoria, vivia en aquests dos continents i hi havia una lliga regular a cada un d'ells i el guanyador de cada lliga s'enfrontava a la gran final. Des que es va iniciar fa anys aquest torneig esportiu, sempre, Destructors i Trituradors van jugar la final. Cada any es jugava en un continent diferent i aquest any li tocava al de l'est.

L'estadi estava ple a vessar, amb milers de persones xisclant, cridant i escridassant. Durant tota la temporada s'abonava amb tota mena de consignes, perquè aquest partit fos una enorme festa de la identitat.

Els jugadors surten al camp, la gent, vinguda dels llocs no contaminats, criden i canten com a possessos, encegats amb el resplendor de la desitjada victòria del seu equip.

L'àrbitre llença a l'aire una moneda antiga, restes d'una civilització passada. Sort als equips, el partit està a punt de començar.

Dispers.

Aquestes son d'aquelles setmanes, que per una cosa o una altra no saps o no se t'acut res de escriure. De passar, passen coses, sense anar més lluny el Sant Jordi, però com no sé què dir respecte a aquest tema, doncs no dic res. Sí que és veritat que he estat fumut uns dies, però és que de vegades no hi ha inspiració. He aprofitat i aprofito per estar en família, una mica necessari per mantenir un bon equilibri emocional. Vaig mirant curiosament els blocs que segueixo, amb poca participació, això sí, però els segueixo amb interès, sobre tot el que és a terres llunyanes. Com diuen en una frase del Senyor dels Anells "estic dispers com a mantega en massa pa".

La ment.

Li feia molt de mal el cap, però això no era el pitjor! Les veus que sentia l'estaven martiritzant i torturant contundent-ment. Li parlaven i li deien que ho fes. "Fes-ho!" rugien les veus en el seu cervell sobtada-ment. "No, no, no!" exclamava ell, intentant de deixar-se anar de les veus que li retenien la voluntat veloç-ment. Es debatia entre el fer i el no fer feixuga-ment. La seva voluntat estava al límit i no podia aguantar més. Deambulava d'un lloc a un altre desesperada-ment, com si en el seu recorregut pogués trobar la sortida i fugir de si mateix. S'estirava dels cabells significativa-ment, en un intent desesperat per arrencar-se aquests no desitjats pensaments. "Fes-ho!", novament les veus. "No!", nova i ràpida-ment, la seva resposta. La lluita arriba pràctica-ment a l'extenuació. La rendició no és una alternativa, però segura-ment com continués així, no tindrà un altre remei. Mínima-ment, sense saber com, aconsegueix forces i assoleix de desfer-se de les veus per un instant. Aprofita, il·lusòria-ment, per cercar una solució a aquesta tortura, no la troba! Les veus tornen amb més intensitat i l'atrapen contundent-ment. Evident-ment, la tortura arribava a la seva fi. Voluntària, necessària, i irònica-ment abandona. No resisteixi ni un segon més. I aleshores... ho va fer, còmoda i tranquila-ment, ho va fer! Fi.

Manifestacions.

En els últims temps, però no de forma exclusiva, evidentment, s'han efectuat moltes manifestacions. EL NO A LA GUERRA, va ser una de les més multitudinàries. Estrany que no es veiessin moltes de SI A LA PAU. Des de la crisi fins ara, la manifestació s'ha, per dir-ho d'algun manera, especialitzat; manifestacions de diferents sectors de la societat, en contra de l'avortament, capitalisme, contra el plan Bolonia, i fins i tot els autònoms i empresaris s'han apuntat a aquesta... moda o necessitat.

Jo em pensava que jo no era un manifestant consumat, però per el que sembla sí que ho sóc, una altra badada per la meva part. L'altre dia em vaig veure immergit i sorprès enmig d'una d'aquestes manifestacions, a la qual vaig acudir voluntàriament però de forma inconscient. Em trobava allà, enmig de la multitud, res desorientat i amb les idees clares, gastar! Enmig de la crisi, la desocupació, la inseguretat, s'alçava una manifestació que ens unia a tots, si més no, a tots els que estàvem allà, la manifestació del consum que no contra el consum. El Parc Central de Tarragona estava ple a vessar, amb gent, entre els que m'incloc jo, d'aquí cap enllà, somrient i gastant, manifestant-se de forma pacífica i consumista.
Com diu en ocasions un amic meu, la manifestació ha d'ésser diària i personal, quan compres o gastes, quan portes els nens al col·legi, al treball o els estudis, en teu dia a dia, amb els que t'envolten, o no! Podem continuar manifestant-nos en contra o a favor del que sigui i fer-nos la foto i no atendre el nostre fill, amics, parents, coneguts o desconegut, osigui, continuar com fins ara.

P.D. Això hauria d'haver estat un conte, però no em vaig veure amb la lucidesa suficient per escriure'l.

La fotografia!!

Aquí teniu una fotografia de la presa de possessió de Barak Obama del 20 de gener d'enguany. En ella es pot distingir clarament cada persona de la multitud.
Apunta amb el ratoli a qualsevol part. Fes doble clic, tantes vegades com vulguis, per engrandir la imatge de la persona o persones.
Espera uns moments i veuras amb claredat a la persona.
Aquesta fotografia va ser presa amb una càmera robot de 1474 megapícsels. En una sola fotografia hi ha la possibilitat de conèixer a un futime de gent.
Ara, quan siguem al carrer, si ens toquem el nas, caldrà fer bona cara i dir, Lluís.

El Fill, Papa i Mama.

Amb 16 anys, ja tenien l'edat mínima per ésser reclutat.

Els pares veien com el seu fill s'acabava de vestir, posant-se l'uniforme de les forces armades de l'espai. A la solapa de la caçadora es podia distingir una insígnia, blava i negre, que l'identificava com a pilot d'un caça espacial SSWS. Amb 17 anys acabats de complir, ja era un excel·lent pilot.

Amb llàgrimes als ulls, els pares van veure com el seu fill entrava a la llançadora que el portaria al quarter general, on, des d'allà, l'enviarien al seu destí. La guerra ja feia anys que durava i cada dia reclutaven a gent més jove. La guerra era sols per interessos econòmics. En un dels planetes de les colònies exteriors, es podia trobar un metall molt peculiar, amb el qual es fabricava un dels components essencials per a aparells tecnològics com, làsers, infrarojos i comandaments a distància.

En la distància, es trobava el Fill, i a casa, Papa i Mama, mirant les notícies al Holotelevisor, canviant de cadena en veure la guerra i no suportar l'horror, utilitzant el seu nou i flamant comandament a distància. Fi.

Televisió i física quàntica.

Ahir a la nit, en el canal 33, es va poder veure un programa molt interessant que parlava de física quàntica, casi na. Aquí ho teniu si el voleu veure. El programa es Singulars.

Joan i l'anell.

Nota de l'autor, és a dir, jo:

No tinc per costum, ni és la meva intenció, dedicar aquests contes a ningú, però en aquest cas faré una excepció. La inspiració per al conte, em va venir a propòsit de pensar en el meu joier favorit, en Joan. En aquest cas, com que va ser primer el joier que el conte,l'hi dedico a ell. Res, aquest conte és per a tu Joan.

Era la tercera vegada que mirava en el mateix calaix i... res. Tot el taller havia estat revisat i repassat com a mínim tres cops i no trobava el que buscava. L'anell, que era l'objecte perdut, era d'or blanc amb uns fins cristalls incrustats al seu voltant. En Joan, que era l'artesà i joier que havia fet i perdut aquesta obra, estava enormement inquiet, doncs, li semblava que sens dubte, l'anell, era el seu millor treball, fruit de la inspiració i dedicació. Ara no el trobava i no sabia on l' havia ficat.
Tot el matí perdut buscant l'anell. Cansat i nerviós va seure a la cadira de treball i intenta visualitzar el dia anterior i veure si així, tènia sort i recordava on va posar la preada joia. Aleshores va recordar que, a darrera hora de la nit, abans de ficar-se al llit i encara al taller, va començar a pensar en el disseny d'un anell que li perseguia feia dies, imaginant-ho, detall a detall. Va començar a pensar com el construïa, com el modelava, com el guiava a la forma desitjada, examinant-lo i treballant-lo fins l'últim detall. Com incrustava, amb molta delicadesa, els cristalls de Swarovski, la quantitat exacta que posava, la seva orientació, per trobar l'efecte desitjat. Com utilitzava or blanc, un dels seus materials preferits. Ho havia planificat he imaginat tot en el seu cap, de tal manera, amb tanta perfecció, que semblava que havia succeït realment. Amb un suau somriure als llavis, va constatar que tot havia estat el fruit de la seva imaginació, amb tal grau de realisme, que realment pensava que havia succeït, que ho havia fet. Es va aixecar de la cadira. Va agafar les seves eines i el material necessari i sense més dilació, amb els seus hàbils dits, es va posar a fer la seva millor obra. Fi.

Nota 2:

És estrany, o no tant, com un conte pot prendre forma i cobrar vida durant uns moments, més o menys llargs, a la ment, i veure'l com si fos un autèntic record. Això és el que m'ha passat amb aquest conte. He vist en Joan, en el seu taller, que no sé com és, creant un anell tan real com els mateixos pensaments. He vist brillar en les seves menudes i fortes mans, cristalls Swarovski. He vist, sempre en la meva ment, com buscava l'anell extraviat i com seia a la cadira de treball, preocupat i reflexiu. Aquests regals que ens ofereixen els pensaments, de tant en tant, o no, són l'energia per continuar gaudint, per dir-ho d'alguna manera, de l'escriure o escriure-us. Potser estava equivocat al començament de la primera nota i possiblement si, aquests contes, estiguin dedicats a tots vosaltres. Després d'escrit l'escrit, a l'igual demà canvi-ho d'opinió.

La cursa del calçot.

A les deu del matí d'avui diumenge, ha començat puntualment la cursa del calçot. El dia s'ha presentat plujós i fred, però en el moment mateix de començar a córrer, han deixat de caure les quatre gotes que queien i la cursa s'ha pogut córrer perfectament. Hi ha hagut, també, unes petites ratxes de vent, però gens molestes, sols una mica al final.

Bé, la veritat és que m'ha anat fantàsticament. Quart a la meva categoria i per damunt de la meitat dels participants; res malament, si tenim en compte que no estic federat ni faig un entrenament especific. He gaudit, i al final, a l'arribada, l'aplaudiment de la meva dona i fills, ha arrodonit la cursa. Un mati perfecta. Tenia, com sabeu, una mica de por, pels meus problemes d'esquena, però no he notat res anormal, i he pogut córrer amb seguretat. Ara a descansar uns dies i després a continuar posant-me en forma, que a la meva edat, i a la nostra, és important, per a la salut i altres coses.

La Surcador U.

Les reparacions que van sorgir a darrera hora estaven gairebé acabades, la nau estel·lar Surcador U, estava pràcticament disposta per a l'enlairament. Aquest era el primer model no experimental, preparat per abandonar el sistema solar i endinsar-se en la immensitat de la galàxia. La tripulació, un grapat de dones, homes i androides, instruïts durant mesos per a aquest extraordinari viatge. La Federació Unida de Planetes, la F.U.P. amb seu a Mart, era la que finançava majoritàriament aquest monumental projecte, la resta, grans empreses del sistema solar. Estava tot llest. El cap de manteniment va donar el vistiplau i el cap de seguretat i assumptes primaris, l'ordre de desallotjar la zona a personal no autoritzat. En pocs minuts la Surcador U faria història. La tripulació estava llesta i en les seves posicions assignades.

Els altaveus de la nau van vibrar i després d'un lleu xiulet, es va poder sentir la veu enrogallada i ferma del president de la F.U.P.

-"Tripulants de la Surcador U, en primer lloc, deixin-me que els mostri el meu agraïment i el de tots els representants del sistema, per la seva generositat d'esforç, pel seu lliurament, per la seva entrega i dedicació en aquests últims mesos per aquest gran projecte, sé que ha estat dur. Com recordaran, l'exploració espacial del sistema solar no ha estat un camp de flors venusià. Moltes morts i falses esperances, van ser la norma i no l'excepció en els primers viatges, i fins que no varem entendre això, no varem poder conquerir el sistema solar. Ara, una nova etapa de l'explotació comença i en ella, il·lusió i sang freda, com a premisses bàsiques. I recordeu, que com va dir un mecànic de la USS Plaessat, abans que li explotés a la cara un condensador de flux, ("un ferro és un ferro, aquí i a Ganimedes"). Aneu en compte allí a fora, la ximplesa i la confiança poden ésser contagioses. I en segon lloc, bona sort."-

Els motors AAB Cremadors van començar a rugir, creant una suau vibració a la nau. La Surcador U estava a punt de despegar. Fi.
P.D. Aquest és un conte dedicat a mi, o si mes no, solament entenc jo. Prego que em disculpeu si no podeu entendre bé la història.

Preparació.

Diumenge de la setmana que ve, hi ha la primera cursa del calçot a Valls, que es d'aproximadament 11 km i mig. Durant tres mesos m'he estat preparant per a aquest dia. En tot moment aquesta preparació ha estat tranquil·la i fins a cert punt limitada. Tinc problemes d'esquena i no puc forçar la màquina. Sigui com sigui, aquest matí he fet l'última prova, he recorregut uns 10 km a ritme fort i m'he trobat molt bé, és a dir, que crec que arribo ben preparat per la cursa de diumenge 29 de març. El suport moral ho tinc garantit, els meus fills i la meva dona estaran allà per animar-me. La sortida de la cursa serà al Fornas al igual que l'arribada.

Aqui teniu el recorregut de la cursa. La setmana que ve, ja us explicaré com ha anat.

L'exploració.

Els motors de la nau interestel·lar van rugir en aproximar-se al planeta Sirius III. Segons l'examen preliminar, el planeta era inert i ric en minerals i abundava el ferro. Si això es confirmava, en poc temps, el lloc s'ompliria de colons per extreure la matèria prima i poder construir més naus espacials, i prosseguir l'explotació de la galàxia. Des que es van inventar els motors transestel·lars AAB Cremadors, l'explotació es va fer possible. Abans, amb els ja vells motors WZ Expansió, només es podia aspirar a explorar el sistema solar. La nau va entrar en òrbita geocèntrica sobre el planeta i va enviar dues sondes per fer un examen més exhaustiu de la roca metàl·lica. Van desaparèixer. Es va enviar una tercera sonda, també va desaparèixer. Intrigats a la nau, van decidir d'enviar una missió tripulada a la superfície del planeta. Això trencava el protocol d'exploració planetària la P.E.P., doncs sense una avaluació de les sondes, no s'enviava a éssers humans a llocs desconeguts. Però el planeta no semblava perillós, pensaven, i atribuïen la pèrdua de les sondes, a algun camp electromagnètic no detectat des de l'òrbita.
La llançadora es va posar en la superfície de Sirius III. D'ella va sortir un equip d'exploració, armat amb rifles TT3 i instrumental de detecció. Amb cautela, van començar a caminar pel dur i rocallós món extraterrestre. Davant d'ells, una plana plena de roques i diminuts cràters. Les roques eren de diferents mides, no més grans que la pròpia llançadora. No semblava que hi hagués res estrany, però aquí és on es va perdre la comunicació amb una de les sondes i la sonda no hi era. Sobtadament, les roques van començar a moure's. Els exploradors no es van adonar fins que va ser massa tard. La vida, en forma de roques, va engolir els éssers humans i a la llançadora, no deixant senyal del succeït allà. Més amunt, a dalt, a la nau interplanetària, creixia la inquietud, s'havia perdut contacte amb l'equip d'exploració. De forma urgent es va decidir d'enviar equips de rescat. D'ells tampoc es va saber res.

Amazing day.

Sol radiant, temperatura agradable, els ocells canten i voletegen amb les papallones i a més a més, en companyia del meu germà, què més puc demanar? La veritat és que avui ha estat un dia meravellós en poder passejar amb el meu germà. Fén-la petar, xerran, riures i amistat, mesclat amb els paisatges dels voltants de Valls. L'aroma de la Primavera en cada racó del camí, i com diu en Joan "Quin plaer és el contemplar la natura".

També varem poder veure un antic molí, que si no vaig equivocat, sèrbia per treure aigua del pou o d'un pou.

Les boles de drac.

Un grup d'arqueòlegs, després de molts mesos d'investigació i recerca, amb innombrables excavacions, aquí i allà, troben el que es creia un mite, una llegenda, troben les "boles de drac". La mitologia explica que, si les reuneixes totes, pots demanar un desig, i ara aquesta mitologia, aquesta llegenda era realitat i estava davant dels seus brillants ulls. Les boles existien i la pregunta podia ser formulada. La mitologia també parlava d'un drac, però no n'hi havia res més que unes boles ataronjades brillant i emetent un lleu brunzit que semblava que digués, Fes-me una pregunta! Els científics encara estaven atònits. -Què fem? es preguntaven, -Formulem la pregunta? Si així ho feien, corrien el risc que les boles es separessin i s'escampessin pel món, si més no, això era el que comptava la llegenda. Un risc molt alt, però si no preguntaven, no sabrien si la troballa era real, si eren les veritables "boles de drac". Hi va haver una deliberació i decisió; formular una pregunta!, quina? aquesta era la part difícil de la qüestió. Sense abandonar el lloc de la troballa, van discutir en veu baixa, que preguntar. Un jove aprenent, absort encara per les boles, no intervenia en la discussió. Es va acostar més a elles sense que els altres s'adonessin del fet. Les boles, il·luminaven tota la seva cara i semblava que s'agitaven d'emoció. De forma inconscient, l'aprenent d'arqueòleg, va obrir la boca i de forma titubant, va fer una pregunta, -Perquè el món está en caos?- La resta de l'equip es va girar bruscament cap a l'aprenent i les boles. Sorpresos, van fer un gest instintiu d'allargar la mà per impedir que parlés, però la pregunta estava formulada i la resposta...

En aquest mateix instant, les "boles de drac" van començar a moure's entre si i sobre si mateixes, romanent en el mateix lloc però en moviment. La seva lluminositat augmentava a l'igual del lleu brunzit del començament. En uns instants tot es va aquietar. Només hi havia llum. Aquesta llum, de mica en mica va anar agafant forma, una forma diferent per a cada un dels presents, com si les boles escollissin la millor imatge per a cada un dels observadors, per respondre a la pregunta. I aleshores aquesta imatge va parlar.

"El món está en caos per que el món és igual que vosaltres. El món no deixa de ser un reflex del que tota la humanitat és. La dualitat humana es reflecteix en el món; hi ha, el que anomeneu, coses bones i coses dolentes. El vostre judici o moral sobre el món, és el món".

La imatge de llum va desaparèixer i en un tancar i obrir d'ulls, les boles. No hi havia res. Ja sense les boles, els uns als altres es van mirar i van mirar a l'aprenent. Les seves cares estaven plenes de ràbia. A cap li havia agradat la pregunta formulada i cap d'ells va prestar atenció a la resposta executada.

En la penombra del lloc, en silenci, una tènue i profunda ombra va aparèixer entre els homes i les dones, embolcallant-los i irritant-los, provocant-los l'ira, l'ira del drac.