La gran final.

Era el partit més esperat de l'any, els Destructors de l'Oest contra els Trituradors de l'Est. Des que va acabar la tercera gran guerra i es va entendre que la lluita impulsiva pel territori, recursos i pensaments, no portava a res, aquesta era una forma d'apaivagar aquest instint innat de competir de forma cruel per alguna cosa. La major part del planeta era ruïnes i runes, però hi havia nuclis de població amb una raonable estructura per viure, i encara que les comunicacions a gran escala eren encara molt caòtiques, els dos grans bàndols que van sorgir de la guerra, s'esforçaven per transmetre i difondre l'esdeveniment, i aconseguir que la gent s'identifiqués amb això, i per uns instants oblidés la penosa tasca de reconstruir el nou món. La lliga era mundial, encara que a la pràctica només la final. Després de la guerra, Amèrica del Nord, Europa, Rússia i la major part de l'Àsia i Oceania van quedar inhabitables i només Sudamèrica i l'Àfrica van quedar més o menys lliures de la devastació. Ara la humanitat, en la seva majoria, vivia en aquests dos continents i hi havia una lliga regular a cada un d'ells i el guanyador de cada lliga s'enfrontava a la gran final. Des que es va iniciar fa anys aquest torneig esportiu, sempre, Destructors i Trituradors van jugar la final. Cada any es jugava en un continent diferent i aquest any li tocava al de l'est.

L'estadi estava ple a vessar, amb milers de persones xisclant, cridant i escridassant. Durant tota la temporada s'abonava amb tota mena de consignes, perquè aquest partit fos una enorme festa de la identitat.

Els jugadors surten al camp, la gent, vinguda dels llocs no contaminats, criden i canten com a possessos, encegats amb el resplendor de la desitjada victòria del seu equip.

L'àrbitre llença a l'aire una moneda antiga, restes d'una civilització passada. Sort als equips, el partit està a punt de començar.