Tres noies i jo.

Ja era dissabte a la tarda i un servidor s’apropava a poc a poc al cinema de la ciutat. Generalment no acostumo a anar sol, la dona o els amics m'acompanyen, però aquesta vegada vaig a veure una d'aquestes "pelis" que només m'agraden a mi.
Per ser primera hora de la tarda, hi ha força gent a l'entrada del cinema. Compro l'entrada i entro a la sala que em correspon i com era d'esperar, no hi ha ningú; a la sala estic jo sol. Em sento a la butaca corresponent i agafo el mòbil. Miro si tinc algun correu pendent per llegir i ràpidament ho poso en mode silenci. De manera instintiva miro al meu voltant i no veig ningú, es confirma la meva sospita, estic sol com un mussol. Tindré tota la sala per a mi. Tot d'una sento un xiuxiueig darrere meu. Em giro i veig tres noies, una rossa, una morena i una pèl-roja. Desprès de fer una repassada rapida de dalt a baix , confirmo que són joves i maques, molt maques! En això és en el primer que em fixo. Bé, ja no estaré sol a la sala!..., i aquesta és la meva primera reflexió. Les tres joves se senten darrere de tot, com si els fes por endinsar-se més avall enmig de la penombra. Comença a enfosquir-se totalment  la sala, em poso còmode del tot a la butaca i em concentro plenament en el rectangle blanc que tinc davant meu. Comença l'acció!
Torna la llum, però crec que no és l'expressió adequada en aquest moment, la llum me la ha donat la pel·lícula que acabo de veure, Fantàstica! Em llevo content i orgullós per haver gaudit d'un bon film. M'enfilo cap a la sortida i no veig a les tres noies, pot ser que hagin estat imaginacions meves i en realitat he estat sol mirant la pel·lícula.
Surto del cinema i miro al meu voltant i les veig, no havia estat fruit de la meva imaginació. Em fixo que parlen acaloradament entre elles, segurament comentant algun detall de la pel·lícula, si els a agradat això, si no els a agradat allò altre, no ho sé! Bé, sigui com sigui, no és cosa que a mi amb pertoqui. Per la meva part aniré a fer un cafè i després a casa. No he començat a posar els meus pensaments en acció quan les tres noies s'acosten a mi i jo diria que inquietament.
-Perdona!- Em diu una d’elles- Tens cobertura al mòbil?
- Up! No ho sé, deixa que miri- Des que havia posat el mòbil en silenci que no havia pensat més en ell.- No, sembla que no. Miraré de fer una trucada.- Dic, però...- No hi ha senyal, no sento res.
- T'has fixat que no hi ha ningú al carrer? - Em diu una altra d’elles.
-Doncs ... no.- Responc.
-No funcionen els mòbils i no hi ha ningú pels carrers, és tot molt estrany, no us sembla- afirma la jove de forma un pel nerviosa.
No negaré que és estrany. Aquest és un lloc concorregut i un dissabte a aquestes hores no acostuma a estar buit.
-Mirem dins d'aquest Bar a veure  si veiem a algú.- Dic tranquil·lament. Però està buit.
-Espera.- Torno a dir.- Mirem al del costat.- Tampoc hi ha gent, que és estrany, penso.
-Tornem al cinema i mirem dins.- Diu una.
-D'acord.- Diem la resta.

A la entrada res. Decidim de mirar a les sales. Quan jo vaig entrar fa dues hores, hi havia gent que entrava a altres sales, i ara no hi ha ningú. Res de res, ni una ànima. Sortim fora.
-Què fem?- Ens preguntem. Decidim no separar-nos  i anar junts cap al centre de la ciutat. Els carrers estan deserts i els cotxes parats, però alguns, enmig de la carretera. Un altre com si volgués aparcar, però dins no hi ha ningú. Mentre caminem, seguim mirant dins dels bars que ens trobem i res. Ens comencem a posar nerviosos. Seguim intentant parlar pel mòbil però sense sort.
-Vull anar a casa meva i veure  que passa. - Diu la morena.- I tots assentim amb el cap.
-Podríem anar tots junts, no cal que ens separem per ara, que us sembla.- Diu la rossa.
-D'acord. - Dic jo. He de confessar que estic acollonit.
Tot això és molt estrany, ni en la millor pel·lícula apocalíptica sobre la fi de la humanitat, s'hauria fet millor. Carrers deserts, cotxes enmig de la carretera, ni un ésser humà excepte nosaltres quatre i un silenci inusual.
-Deixeu-me provar una cosa.- Dic mentre caminem i entro al primer lloc que trobo i miro si hi ha llum. No hi ha. Entro en una botiga i tampoc hi ha llum.
-Sembla- Dic.- Que no hi ha llum a la ciutat. És com si l'haguessin desconnectat de la xarxa elèctrica.
Una d'elles es va cap a un cotxe que està en mig del carrer. Mira i les claus estan posades. Intenta posar-lo en marxa i té èxit.
-Els cotxes funcionen!! - Diu emocionada.
Tant elles com jo havíem anat al cinema a peu i no havíem tingut l'oportunitat ni l'ocurrència de fer això fins aquell moment.
-Com és possible que no hi hagi ningú? - Diu algú de nosaltres.
Les següents hores van ser, no sabria com descriure-les... estranyes? No trobem a ningú en cap de les nostres cases. Jo, quan arribo a la meva, en companyia de les meves amigues, tampoc trobo a  ningú. Ni la meva dona ni el meu fill. La casa esta buida de vida, com si estigués preparada per posar-la a la venda. Allà, en aquella casa buida de vida, em vaig ensorrar.

No se quants dies portem així, pot ser una setmana o un mes, no ho sé. El record constant dels éssers estimats que ja no estan, em fa perdre el contacte amb el temps transcorregut.  Però una cosa si la tinc clara, fins al dia de avui, la nostra ciutat és buida de persones.
Pel que fa als aliments, per ara, no ens hem de preocupar. En els supermercats i botigues d'alimentació hi ha menjar i beguda envasada suficient per mantenir-nos a nosaltres quatre durant anys.

Passa el temps i no se com, però, poc a poc, anem emocionalment refent-nos.
La Maria, l'Anna, la Mònica, que és així com es diuen les meves amigues de supervivència apocalíptica i jo, intentem portar algun tipus de rutina en aquest món sense sentit. Ens assignem tasques i treballs per enganyar aquesta situació demencial, i per no estar tota la estona divagant i divagant fins a tornar-nos bojos.
Es fa de nit i em trobo estirat enmig del no-res mirant el cel. Abans, mirant una estoneta el cel, podies veure llumetes movent-se  i fent pampallugues al cel. Eren avions que anaven d'un lloc a un altre sobrevolant  el majestuós firmament. Ara res. Semblaria com si el món s'hagués aturat i hagués deixat a quatre desgraciats com testimoni d'aquest fet.

Un matí vam agafar un cotxe, i assegurant-nos que tenia força gasolina ens varem aventurà a anar a una altra ciutat, una gran ciutat. No només no trobem a ningú sinó que a més, possiblement perquè és una gran ciutat, la trobem envellida i desolada.

Fins no fa res, les ciutats estaven plenes de gent i érem més de 7.000.000.000 de persones a tot el món. Guerres i terrorisme, injustícia i pobresa d'això també hi havia. I ara que? El món s'ha emprenyat i a fet neteja? Ha pensat; Estic fins els continents! i ha dit prou?

    
Avui decidim fer una volta pels voltants de la ciutat i de fet, no costa res, ja que estem a quatre passes d'un bell bosc. Els coloms volen, les formigues s'arrosseguen per terra com un exèrcit de soldats en formació, en els arbres se sent el piular dels ocellets ... A la resta dels éssers vius de la terra no sembla que els hagi passat el mateix que a les persones. Jo diria que estan tots o almenys uns quants.
Comença a fer-se tard i diem de fer un petit foc i seure al seu voltant. És una idea bonica, crec, semblaria com si féssim una cosa normal, com quan érem més joves i sortíem d'acampada.
El soroll del foc encoratja a la reflexió, i les meves amigues comencen a parlar i divagar.
-Des que vam sortir del cinema i ens trobarem els quatre, que no hi ha hagut cap senyal de vida humana.
-No hi ha electricitat i la ràdio que tenim que funciona a piles no capta cap emissora ni senyal. Malauradament podríem dir que estem sols en aquest món.
-Si això és així, no seria el nostre deure repoblar la terra, tornar a començar? Tenim de tot, aliments, eines i estem nosaltres quatre, no crec que hi hagués cap dificultat a aconseguir-ho.
-Tens raó, com a mínim ho hauríem d'intentar.
En tot moment, no us penseu, segueixo atentament la divagació de les meves companyes i mentre les escolto, veig com cau sobre meu, la responsabilitat compartida de la creació d'un nou món.
En això que les tres em miren a mi, buscant complicitat en la mirada. Jo, me les miro, intentant no mostrar cap tipus d'emoció més enllà de la comprensió dels seus arguments.  Com a la Bíblia, en el llibre del Gènesi, em veig com Adam però amb tres Eves. Tot d'una, m'aixeco.
-Vaig a buscar més llenya.- Dic serenament, allunyant-me d'elles a pas tranquil.
El sol s'està posant, la seva llum dibuixa llargues ombres al meu voltant i jo segueixo caminant. Camino i camino fins que no es va saber res més de mi.



Fi.

La Voyager 1 surt del sistema solar.

*Fita històrica per a la ciència aeroespacial. Per primer cop, un objecte fet per l'ésser humà ha sortit del sistema solar. És la sonda Voyager 1, que és a 18.000 milions de quilòmetres de la Terra i ja no es troba sota la influència del Sol. 36 anys després del seu llançament, la sonda Voyager 1 ha sortit del sistema solar i ja no navega entre partícules emeses pel Sol, sinó entre partícules produïdes a l'espai exterior. Segons la NASA, és una fita equiparable al dia que l'home va trepitjar la Lluna.

*Extret de tv3.cat

L'HORT DEL RA.

Agricultura ecològica a Valls.

Amics propers al barri: 2 de 2.

Amics propers al barri: 1 de 2.

Veïns

Contempleu uns quants veïns del barri. Com podeu veure, estic molt ben acompanyat.

Aiguamolls del Pla de Santa Maria.

Darrera les fàbriques del Polígon, hi trobem els aiguamolls del Pla de Santa Maria, uns aiguamolls únics a la comarca, que són parada per nombrosos ocells (destacant importants espècies protegides), i un espai privilegiat per poder observar-los. L’aigua d’aquests aiguamolls prové de la depuradora (situada ben a la vora); es té coneixement d’aquests des dels anys vuitanta. Pròxim als aiguamolls s’ha rehabilitat, amb el finançament de les empreses del Polígon Industrial, el Mas de Cal Branca, un destacat mas de grans dimensions, per ser utilitzat també per l’acollida dels visitants dels aiguamolls.

L'experiment més llarg del món espera novetats immediates.

Conegut com 'la gota de brea' espera la caiguda d'una nova gota, la primera des de l'any 2000 i la novena en la història d'aquesta investigació, que es va iniciar en 1927.

L'experiment conegut com 'la gota de brea', i està considerat el més llarg en temps del món, espera novetats en els propers dies. Concretament s'espera l'arribada d'una nova gota, la primera des de l'any 2000 i la novena en la història d'aquesta investigació, que va iniciar en 1927 el professor Thomas Parnell. L'estudi es basa en un embut farcit de brea. Amb ell, Parnell pretenia demostrar als seus alumnes que algunes substàncies que aparenten ser sòlids, com la brea, en realitat són fluids d'alta viscositat.


Des del principi, l'experiment no es va dur a terme sota condicions atmosfèriques especialment controlades, el que ha provocat que la viscositat del material variï al llarg de l'any per les fluctuacions de la temperatura. De fet, el 1988 es va posar aire condicionat a l'habitació on es troba l'experiment, a la Universitat de Queensland (Austràlia). D'aquesta manera, no hi ha un període constant en relació a la caiguda de les gotes. La primera es va produir a 1938 i la segona no va caure fins a 1947. Set anys hi va haver d'esperar per a la tercera (1954), de la mateixa manera que per a la quarta (1962). La següent ho van fer en 1970, 1979, 1988 i 2000.

El científic encarregat de custodiar aquest experiment, John Mainstone, ha explicat a la BBC, que ha vist "diverses gotes en gestió", d'aquí que la comunitat científica estigui esperant la caiguda de la novena gota en els propers dies. La investigació, que es troba en exhibició pública a la universitat australiana, s'ha mantingut al llarg d'aquests anys perquè "quan hi ha alguna cosa inusual sempre es vol saber més sobre això", segons ha explicat el científic.

Mainstone ha indicat que els més interessant poden ser "els dos o tres segons abans que caigui la gota". "En les últimes etapes, la gota està penjada d'unes quatre fibres. En algun moment, una d'elles es trenca, el que crea una situació inestable, així que les altres es trenquen i la gota cau", ha explicat. Per aquest esdeveniment ha diverses càmeres gravant l'esdeveniment i, fins i tot, es retransmetrà en viu per als curiosos a través d'internet.

Extret de publico i tradüit per gooble.

p.d. Per gentilesa de Juan Carlos.

Els canvis són poderosos.

En un món tan canviant com el nostre, adaptar-se pot ser fonamental per a la supervivència d'un mateix i el seu entorn. Algú va dir alguna vegada, que els canvis són oportunitats i jo així ho crec. Res doncs, a viure ia treure profit als canvis.

Un tomet pel bosc.

Caminant caminant, trobem aquests amics al bosc.

El Atlas de las Nubes.

Crec que senzillament és una obra mestra. Una pel.lícula que constantment em xiuxiueja a cau d'orella i em manté en una reflexió contínua com poques pel.lícules han aconseguit. Recomanable al 100x100.