A propòsit d'una lectura en el blog
http://sensesenso.blogspot.com/ , m'ha sorgit una reflexió que vull compartir amb tots vosaltres. A causa del meu treball, puc escoltar molt la ràdio. Encara que de forma general tinc una o dues emissores "favorites", acostumo a fer zàping si els temes que tracten en aquell moment, no em venen de gust escoltar-los. I he constatat una cosa que anteriorment ja havia reflexionat; el nivell dels conductors dels programes d'opinió i els seus contertulians, no és molt alt! El zàping que faig és força divers, i sento tant emissores territorials com nacionals, Catalanes i Espanyoles. La crítica que fan a la classe política, que com a crítica em sembla bé, és previsible segons el comentarista i la seva tendència, fent que la tertúlia sigui com un mastegament de xiclet constant. Quan toquen temes d'actualitat, ¾ del mateix. Mira que porto anys escoltant la ràdio i no recordo, encara que la memòria no és el meu fort, que cap comentarista canviés d'opinió en plena tertúlia, veient que estava equivocat, en escoltar un altre contertulià. Davant d'opinions diverses, es pot suposar que n'hi hagi almenys una persona que estigui equivocada o que el seu punt de vista no s'ajusti a la realitat. Aquesta és una notable semblança amb els polítics. L'altra és que, presumeixen de vegades, els periodistes i tertulians, de que són imparcials i independents, que són lliures i que no actuen sota cap pressió exterior, sigui un govern, partit polític, poder fàctic, o el que sigui, però critiquen als periodistes d'altres emissores que si actuen sota aquestes pressions. Ràdios catalanes critiquen a ràdios espanyoles i al reves, com si es tractés de govern i oposició. Tal com ho veig, que evidentment està subjecta a tot tipus de crítica, aquesta presumpta llibertat que diuen que tenen, el que fa és esclavitzar aquesta opinió. Són esclaus de la seva pròpia llibertat, són esclaus de les seves pròpies idees.
Hi ha un camí que surt de Valls i va a Masmolets que és el meu preferit, a més a més de ser un dels que queda més a prop de casa, per sortir a córrer. Esquirols, coloms, gossos, garses i d'altres bestioles, són de vegades, espectadors del petit viatge que faig. No cal dir que el sols fet de notar la seva presència ja m'alegra el dia, fins i tot que per si mateix, el dia ja sigui alegre, i són una esplendida companyia, no exempta de petits ensurts, que m'ajuda a relativitzar el quefer diari. Seguint el camí i abans d'arribar a Masmolets, que a propòsit, és una preciosa pedania, em trobo amb els boscos de Valls, un lloc que m'atreu molt. Tot plegat, cada dia que surto a córrer, és tota una experiència, que com deia aquell, es pot descriure en dues paraules, im-pressionant. 
Valls és una ciutat de torrents i per a accedir des de casa al centre del poble tinc la possibilitat de passar per dos d'ells, el torrent de la xamora i el de sant pou. Per a mi és un plaer, i deu ser degut al fet que una petita part de la meva infància l'he passada jugant en ells (en la xamora hi ha un). Em trobo molt aprop d'ells. A més, aquests micro-hàbitats que es creen en ells, em fan veure la rica i tenaç que és la vida. 
Si tota història té un principi, aquí comença el meu. Els meus primers records comencen en la Xamora, i segurament un bon grapat dels millors. Aquí vaig començar a estimar a la ciència i als comics i a compartir-los amb els meus amics de Barcelona, a qui esperava amb impaciència que vinguessin algun cap de setmana o a l'estiu, per a poder jugar amb ells i compartir les nostres coses en els carrers del nostre barri. A diferència d'abans, ara hi ha més cotxes aparcats en el carrer i menys nens jugant en ells; els temps canvien, senzillament. Però encara avui, quan passejo per aquests carrers, tots aquests records vénen a mi. 
