Exploracions: El cas.

I aquí em trobava jo, davant d'aquest enorme forat, d'aquesta enorme cova. Tan gran com era, em va costar de trobar-la una mica. Malesa i branques, tapaven lleugerament l'entrada i tènies que fixar-te bé per poder veure-la. Bé. Repasso el material que porto per iniciar l'exploració de la cova. Corda, arnès i un petit equip d'escalada, guants, roba i botes adequades i frontal. M'endinso temorosament però amb ganes i veig que l'entrada s'allarga uns quants metres. Camino i avanço mirant bé on poso els peus. El frontal ja està encès i m'il·lumina de sobres. Acaba el caminet i davant hi ha un precipici que no té fons, si més no, no el veig; és hora d'usar la corda. L'asseguro i amb tranquil·litat descendeixo. Si no tinc suficient corda hauré d'ascendir i deixar l'exploració per a un altre dia. No és així! El precipici és menys profund del que semblava. Terreny ferm. Em deslligo la corda i miro el entorn. Primer no aconsegueixo de veure res estrany o peculiar, però a mesura que vaig observant, vaig veient. Estalagmites i estalactites amb brillantors tènues i profundes, una paret regada per una cortina de pluja, un rierol, el qual a penes corre aigua. Coses senzilles, coses que no sapigués que ja existien a les coves. Pero jo era a aquesta! Aquesta era la meva exploració el meu objectiu. Res espectacular, o sí? Gaudeixo dels matisos. La llum reflectida a la humitat, amb les impureses, petites estrelles en un univers d'obscuritat, que fins que no hi ha una llum que les il·lumina, no floreixen, no viuen, no existeixen, o sí? Hi hagi o no hi hagi llum existeixen? Suposo que sí. Es fa tard. Aconsegueixo veure que hi ha caminets a seguir des d'on estic , però decideixo tornar, per avui n'hi ha més que suficient. Estic fora, he sortit de la cova, ha acabat l'exploració pel moment i que he trobat? No ho sé molt bé. Suposo que no ha d'existir objectiu en l'exploració i el que hi ha és el que hi ha. Tot és el mateix i viceversa. Si vaig cercant esperança, això és el que trobaré, si vaig buscant una il·lusió, això trobaré. Segueixo igual. Caldrà explorar més. Comença a ploure, no m'ho esperava. Miro cap el cel i deixo que la pluja mulli la meva cara.

Pluja, emporta't les esperances,

pluja enduu-te la il·lusió,

pluja despulla'm d'aquesta cuirassa

i aclareix aquesta confusió.

De fet, alguna cosa si que em duc d'aquest viatge, una lleugera però contundent grip.