Núvols de cotó que es sobreposen l'uns als altres i de fons, un cel blau resplendent. El murmuri dels ocells fan de companyia al paisatge en continu canvi. No esperant res, em ve tot, estrany.
La brisa acaricia suaument la meva cara i mans com si volgués que l'acompanyés a algun lloc, encara que... sóc en aquest lloc. L'aigua cristal·lina es mou mansament al toll, formant petites ones com un mar de muntanyes en moviment, sempre canviant. El paisatge sembla estàtic, però es mou, canvia, muta, es transforma, però continua sent el paisatge, no?
Núvols de tempesta, cel gris. Remolins d'aire que enceguen els meus ulls. Ningú no m'acompanya. La pluja cau i amb ella cau tot.
3 comentaris:
I el temps es breu i etern
Mare de Déu, esteu ben il.luminats!!1
gracies, fem el que podem!!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada