Ja era dissabte a la tarda i un servidor s’apropava a poc a
poc al cinema de la ciutat. Generalment no acostumo a anar sol, la dona o els
amics m'acompanyen, però aquesta vegada vaig a veure una d'aquestes
"pelis" que només m'agraden a mi.
Per ser primera hora de la tarda, hi ha força gent a
l'entrada del cinema. Compro l'entrada i entro a la sala que em correspon i com
era d'esperar, no hi ha ningú; a la sala estic jo sol. Em sento a la butaca
corresponent i agafo el mòbil. Miro si tinc algun correu pendent per llegir i
ràpidament ho poso en mode silenci. De manera instintiva miro al meu voltant i
no veig ningú, es confirma la meva sospita, estic sol com un mussol. Tindré
tota la sala per a mi. Tot d'una sento un xiuxiueig darrere meu. Em giro i veig tres noies, una rossa, una morena i
una pèl-roja. Desprès de fer una repassada rapida de dalt a baix , confirmo que
són joves i maques, molt maques! En això és en el primer que em fixo. Bé, ja no estaré sol a la sala!..., i aquesta
és la meva primera reflexió. Les tres joves se senten darrere de tot, com si
els fes por endinsar-se més avall enmig de la penombra. Comença a enfosquir-se
totalment la sala, em poso còmode del
tot a la butaca i em concentro plenament en el rectangle blanc que tinc davant
meu. Comença l'acció!
Torna la llum, però crec que no és l'expressió adequada en
aquest moment, la llum me la ha donat la pel·lícula que acabo de veure, Fantàstica!
Em llevo content i orgullós per haver gaudit d'un bon film. M'enfilo cap a la
sortida i no veig a les tres noies, pot ser que hagin estat imaginacions meves
i en realitat he estat sol mirant la pel·lícula.
Surto del cinema i miro al meu voltant i les veig, no
havia estat fruit de la meva imaginació. Em fixo que parlen acaloradament entre
elles, segurament comentant algun detall de la pel·lícula, si els a agradat això,
si no els a agradat allò altre, no ho sé! Bé, sigui com sigui, no és cosa que a
mi amb pertoqui. Per la meva part aniré a fer un cafè i després a casa. No he
començat a posar els meus pensaments en acció quan les tres noies s'acosten a
mi i jo diria que inquietament.
-Perdona!- Em diu una d’elles- Tens cobertura al mòbil?
- Up! No ho sé, deixa que miri- Des que havia posat el
mòbil en silenci que no havia pensat més en ell.- No, sembla que no. Miraré de
fer una trucada.- Dic, però...- No hi ha senyal, no sento res.
- T'has fixat que no hi ha ningú al carrer? - Em diu una
altra d’elles.
-Doncs ... no.- Responc.
-No funcionen els mòbils i no hi ha ningú pels carrers, és
tot molt estrany, no us sembla- afirma la jove de forma un pel nerviosa.
No negaré que és estrany. Aquest és un lloc concorregut i
un dissabte a aquestes hores no acostuma a estar buit.
-Mirem dins d'aquest Bar a veure si veiem a algú.- Dic tranquil·lament. Però està buit.
-Espera.- Torno a dir.- Mirem al del costat.- Tampoc hi ha
gent, que és estrany, penso.
-Tornem al cinema i mirem dins.- Diu una.
-D'acord.- Diem la resta.
A la entrada res. Decidim de mirar a
les sales. Quan jo vaig entrar fa dues hores, hi havia gent que entrava a altres sales, i ara
no hi ha ningú. Res de res, ni una ànima. Sortim
fora.
-Què fem?- Ens preguntem. Decidim no separar-nos i anar junts cap al centre de la ciutat. Els
carrers estan deserts i els cotxes parats, però alguns, enmig de la carretera.
Un altre com si volgués aparcar, però dins no hi ha ningú. Mentre caminem,
seguim mirant dins dels bars que ens trobem i res. Ens comencem a posar
nerviosos. Seguim intentant parlar pel mòbil però sense sort.
-Vull anar a casa meva i veure que passa. - Diu la morena.- I tots assentim
amb el cap.
-Podríem anar tots junts, no cal que ens separem per ara,
que us sembla.- Diu la rossa.
-D'acord. - Dic jo. He de confessar que estic acollonit.
Tot això és molt estrany, ni en la millor pel·lícula apocalíptica
sobre la fi de la humanitat, s'hauria fet millor. Carrers deserts, cotxes enmig
de la carretera, ni un ésser humà excepte nosaltres quatre i un silenci
inusual.
-Deixeu-me provar una cosa.- Dic mentre caminem i entro al
primer lloc que trobo i miro si hi ha llum. No hi ha. Entro en una botiga i
tampoc hi ha llum.
-Sembla- Dic.- Que no hi ha llum a la ciutat. És com si
l'haguessin desconnectat de la xarxa elèctrica.
Una d'elles es va cap a un cotxe que està en mig del
carrer. Mira i les claus estan posades. Intenta posar-lo en marxa i té èxit.
-Els cotxes funcionen!! - Diu emocionada.
Tant elles com jo havíem anat al cinema a peu i no havíem
tingut l'oportunitat ni l'ocurrència de fer això fins aquell moment.
-Com és possible que no hi hagi ningú? - Diu algú de
nosaltres.
Les següents hores van ser, no sabria com descriure-les...
estranyes? No trobem a ningú en cap de les nostres cases. Jo, quan arribo a la
meva, en companyia de les meves amigues, tampoc trobo a ningú. Ni la meva dona ni el meu fill. La casa
esta buida de vida, com si estigués preparada per posar-la a la venda. Allà, en
aquella casa buida de vida, em vaig ensorrar.
No se quants dies portem així, pot ser una
setmana o un mes, no ho sé. El record constant dels éssers estimats que ja no
estan, em fa perdre el contacte amb el temps transcorregut. Però una cosa si la tinc clara, fins al dia de avui, la nostra ciutat és buida de persones.
Pel que fa als aliments, per ara, no ens hem de preocupar.
En els supermercats i botigues d'alimentació hi ha menjar i beguda envasada
suficient per mantenir-nos a nosaltres quatre durant anys.
Passa el temps i no se com, però, poc a poc, anem emocionalment refent-nos.
La Maria, l'Anna, la
Mònica, que és així com es diuen les meves amigues de
supervivència apocalíptica i jo, intentem portar algun tipus de rutina en
aquest món sense sentit. Ens assignem tasques i treballs per enganyar aquesta
situació demencial, i per no estar tota la estona divagant i divagant fins a
tornar-nos bojos.
Es fa de nit i em trobo estirat enmig del no-res mirant el
cel. Abans, mirant una estoneta el cel, podies veure llumetes movent-se i fent pampallugues al cel. Eren avions que
anaven d'un lloc a un altre sobrevolant el majestuós
firmament. Ara res. Semblaria com si el món s'hagués aturat i hagués deixat a
quatre desgraciats com testimoni d'aquest fet.
Un matí vam
agafar un cotxe, i assegurant-nos que tenia força gasolina ens
varem aventurà a anar a una altra ciutat, una
gran ciutat. No només no trobem a
ningú sinó que a més, possiblement perquè és
una gran ciutat, la trobem envellida i
desolada.
Fins no
fa res, les ciutats estaven plenes de
gent i érem més de 7.000.000.000 de persones a tot el món. Guerres i terrorisme, injustícia i
pobresa d'això també
hi havia. I ara que? El món s'ha
emprenyat i a fet neteja? Ha pensat; Estic fins els continents! i ha
dit prou?
Avui decidim fer una volta pels voltants de la ciutat i de
fet, no costa res, ja que estem a quatre passes d'un bell bosc. Els coloms
volen, les formigues s'arrosseguen per terra com un exèrcit de soldats en
formació, en els arbres se sent el piular dels ocellets ... A la resta dels éssers vius de la terra no sembla que els
hagi passat el mateix que a les persones. Jo diria que estan tots o almenys uns
quants.
Comença a fer-se tard i diem de fer un petit foc i seure
al seu voltant. És una idea bonica, crec, semblaria com si féssim una cosa
normal, com quan érem més joves i sortíem d'acampada.
El soroll del foc encoratja a la reflexió, i les meves
amigues comencen a parlar i divagar.
-Des que vam sortir del cinema i ens trobarem els quatre,
que no hi ha hagut cap senyal de vida humana.
-No hi ha electricitat i la ràdio que tenim que funciona a
piles no capta cap emissora ni senyal. Malauradament podríem dir que estem sols
en aquest món.
-Si això és així, no seria el nostre deure repoblar la
terra, tornar a començar? Tenim de tot, aliments, eines i estem nosaltres
quatre, no crec que hi hagués cap dificultat a aconseguir-ho.
-Tens raó, com a mínim ho hauríem d'intentar.
En tot moment, no us penseu, segueixo atentament la
divagació de les meves companyes i mentre les escolto,
veig com cau
sobre meu, la responsabilitat compartida de la creació d'un nou món.
En això que les tres em miren a mi, buscant complicitat en
la mirada. Jo, me les miro, intentant no mostrar cap tipus d'emoció més enllà
de la comprensió dels seus arguments. Com a la Bíblia,
en el llibre del Gènesi, em veig com Adam però amb tres
Eves. Tot d'una, m'aixeco.
-Vaig a buscar més llenya.- Dic serenament, allunyant-me
d'elles a pas tranquil.
El sol s'està posant, la seva llum dibuixa llargues ombres
al meu voltant i jo segueixo caminant. Camino i camino fins que no es va saber
res més de mi.
Fi.
