És curiós veure aquests dies pel poble la convivència de la bandera espanyola i la senyera catalana. M'imagino que és per la manifestació del dia 10 i el partit del dia 11. És bonic observar com dues formes de veure una mateixa cosa, puguin conviure, que jo sàpiga, sense problemes i en pau. Així i tot, això és una cosa que no comprenc del tot. A mi ni la bandera ni la senyera em diuen res. No sento el color de la pàtria ni la crida de terra, tot el contrari, crec que pensar en aquests termes ens separa els uns dels altres.
Puc comprendre i així ho faig, el malestar de molts catalans per com els tracten des de, el que els mitjans anomenen, Madrid, però m'agradaria poder veure el "problema català" des de fora de Catalunya, a veure com es veu, però no aconsegueixo de situar-me. No puc fiar-me dels mitjans de comunicació, són partidistes i no crec en absolut que siguin un reflexe del que pensen els catalans ni els espanyols. També comprenc l'eufòria que pot desencadenar la Selecció, i que novament els mitjans de comunicació d'"aquí "i d'"allà" manipulen al seu desig.
Jo veig una bandera o una senyera i no se'm posa la pell de gallina, però sí que puc veure un bon partit de futbol i gaudir amb o sense simbologia.
Sens dubte crec que qui vulgui anar a una manifestació pot anar i expressar el seu malestar davant una situació concreta, però estic observant tal manipulació externa en aquesta situació específica, que més aviat sembla com si el pastor cridés les ovelles i aquestes vinguessin, sense més.
Tenir un sentiment fort envers alguna cosa, ha d'ésser gratificant. Et dóna seguretat, la il·lusió de pertànyer a alguna cosa, de no estar sol, cosa que no comparteixo, però que de vegades sento. De vegades penso que som esclaus de les nostres banderes, símbols i colors i això ens impedeix de donar una resposta lliure de por, al repte diari de la convivència.
