contes: El Líder.

Tinc totes les meves il·lusions enfocades cap al nostre últim gran líder. Ell, ens deslliurara de la caiguda a aquest pou sense fons. Ell, és l'esperança del món. La necessitat ens ha portat un líder poderós. Ell, ha trencat amb tots els nostres estigmes, renovant i propiciant el canvi. El seu carisma i senzillesa han reflotat en mi, una gran passió i confiança en ell i en el futur. Quant més gran és l'agonia, més fort és el líder que sorgeix de les seves entranyes. Ell, i tots els que li dipositem la nostra confiança, juntament amb Elvis i el meu amic inseparable Jack Daniel's, farem un món millor.

Coses del vent.

El vent, de vegades, deixa imatges curioses com aquesta; papers i bosses de plàstic atrapats en una tanca metàl·lica.

I aquestes altres; arbres caiguts en el camí que va d'Alcover al Niu de l'Àliga.

Diumenge passat, dos amics i jo, varem anar a fer un passeig per Alcover i varem poder veure les destrosses de vent, però també varem poder contemplar aquesta petita cascada, preciosa.

contes: L'OVNI.

Al començament el vaig veure una mica borrós. Jo estava contemplant el cel blau del matí, sense més, perquè no tenia una altra cosa millor que fer que això. I sobtadament... això!. No l' aconseguia de distingir amb claredat, però era evident que allí, en el cel, hi havia alguna cosa. Semblava que no es movia, però no estava segur, fins que el vaig tenir davant dels meus nassos. Era un... OVNI. Segurament no el vaig poder distingir fins aquest moment, perquè no havia vist mai res igual. Brillava com un llamp i es movia suaument, esmunyint-se pels edificis del barri. Em vaig cagar de por! No podia moure'm. Volia sortir corrent i amagar-me, però no podia i no sabia per què. Era jo, que de la por estava immòbil o eren ells els que m'havien paralitzat? Què volien? Vénen per destruir-nos, colonitzar-nos? Estan sols o hi ha més naus? Tindran un aspecte horrible? En un segon van passar més pensaments pel meu cap que en tota la meva vida. Sobtadament l'OVNI es va quedar congelat en el cel, no es movia. Una vibració va començar a sortir d'ell. Intentava de dir-me alguna cosa, comunicar-se amb mi! Un soroll desconegut va esclatar en les meves oïdes i després un suau xiulet, i una cantarella que deia... hola.

Final paral-lel: Sobtadament l'OVNI es va quedar congelat en el cel, no es movia. Una vibració va començar a sortir d'ell. Intentava de dir-me alguna cosa, comunicar-se amb mi! Un soroll desconegut va esclatar en les meves oïdes i després un suau xiulet, i una cantarella que deia... Esteu tots morts.

Endolla't al amor.

Ja fa uns quants dies, que ronden pel poble uns graffitis molt curiosos. Sembla que tenen alguna mena de sinologia, però no sé quina és, endolla't al amor? No sé si hi ha més dibuixos com aquests per altres pobles o ciutats però aquí en tenim uns quants ben repartits per les parets. Heu vist algun de semblant?

contes: Els tres tombs.

Avui és dia de celebració, avui és la festa dels tres tombs. Tot el poble surt al carrer per poder veure les bèsties com tiren dels carros, arrossegant eines i estris variats. Adornats exquisidament, llueixen els seus cascavells i arnesos. Arrossegant, tirant, van donant voltes i voltes sense mostrar cansament o fatiga.

Els cavalls, eugues, ases i rucs, bramen i renillen veient passar als humans, arrossegant les seves pesades esperances, adornats amb els seus escandalosos cascavells, amb els seus tapaulls, donant voltes i més voltes, a cap lloc.

Cactus.

Pels voltants de Valls es poden veure una quantitat de cactus important. Particularment és una planta que m'atreu i no sé perquè. Quan Passejo, m'agrada fixar-me en ells i veure la seva varietat. En aquestes fotografies podeu contemplar uns quants i aquí uns quants més. El meu fill m'ha ajudat a fer les fotografies.

contes: Un món sorprenent.

En aquest món, si caus t'ofereixen la mà. Si plores, et fan riure i si rius, riuen amb tu. No hi ha guerres ni fam, però si pau i amor. Els nens juguen al carrer sense por i els pares atenen els seus fills sense presses. En aquest món, la Coca-Cola i la Pepsi-Cola es donen la mà, la tortuga i la llebre arriben plegades a la meta. En els partits de futbol no juguem contra un altre equip si no que juguem amb l'altre equip. No hi ha ni rics ni pobres, perquè hi ha riquesa en el planeta per a tothom. A on es passeja i no se'n va amb presses. En aquest món poden veure les estrelles de nit i fins i tot viatjar a elles. Les dones i els homes són iguals sense cap necessitat de que hagi de posar-ho per escrit en cap lloc. El xèrif i el bandit no es distingeixen per la deserta praderia. A on plou sense invocar la déu de la pluja i la pluja no és radioactiva ni grisa ni plouen bombes ni s'alcen grans xemeneies fumejants cap al cel. La depressió només és una forma del relleu.

Aquí, en aquest món, el lleig i el guapo són la mateixa persona i viceversa. On no fa falta tenir ni esperances ni anhels. No hi ha ni valents ni covards. A on l'opinió no és llei ni imposició. On no necessites treballar per guanyar-te la vida, perquè la vida és teva. On no paguen justos per pecadors. A on la por no s'apodera dels nostres actes. A on el color de la pell és una anècdota. A on les paraules són més que paraules i els fets són de debò, et sona aquest món o no?.

El barri Mas Clariana.

Per aquest barri és per on acostumo a córrer quan és de nit i no puc fer la ruta de sempre. És un lloc tranquil on passan pocs cotxes i persones, almenys a les hores que jo i vaig. Està en la perifèria de Valls i no passes per Ell a no ser que vulguis anar expressament. Un lloc preciós del poble. I en la zona alta; vistes a la muntanya de Miramar.

contes: Nord i sud, identitat perduda.

El meu germà i jo fa anys que ens varem separar, l'estimava com a mi mateix. Ell va emigrar cap al sud i jo cap al nord. Va ser dur. Quan vaig arribar a la gran Ciutat del Nord, tot era riquesa i treball, pero jo no vaig ser ben rebut, no els agradaven els estrangers. Amb esforç i tenacitat vaig aconseguir de fer-me un lloc i viure dignament. Amb el temps vaig muntar el meu propi negoci; lluny quedaven els dies de calamitats i humiliacions. Ara jo era un d'ells, parlava com ells, pensava com un ciutadà del Nord. La ciutat va créixer i va créixer i amb ella la demanda de feina. Jo necessitava personal per el meu negoci i vaig haver de contractar estrangers nou-vinguts. Persones brutes i incultes eren els nous immigrants, sense papers ni humanitat. Encara que... per una estranya raó, alguna cosa m'era familiar de tota aquella cosa, d'aquelles persones vingudes de les terres del sud. Però què podria ser? Res, segurament.

Fa... Sempre he estat aquí. Aquí estan les meves arrels, la meva família, els meus germans. Estimo a aquesta terra com a mi mateix.

Boira.

Aquest matí, quan he anat a córrer, m'he trobat amb un gran espectacle, la boira. Al sortir de casa feia fred però sol, però just sortint del poble ja es podien veura les muntanyes amb un folre bellíssim de boira. A les fotografies es pot veure com la Serra de les Guixeres i la Serra Carbonari, òssia, les muntanyes de Miramar i voltants, estan cobertes amb un bell mantell blanc. També queda tapada la Torre de Moro, a la Riba, des d'on antigament es vigilava tota aquesta zona, per la possible invasió dels musulmans. Veig que el meu amic Joan s'ha fixat en el mateix que jo.

Serra de les Guixeres.
Serra Carbonari.

Exploracions: El cas.

I aquí em trobava jo, davant d'aquest enorme forat, d'aquesta enorme cova. Tan gran com era, em va costar de trobar-la una mica. Malesa i branques, tapaven lleugerament l'entrada i tènies que fixar-te bé per poder veure-la. Bé. Repasso el material que porto per iniciar l'exploració de la cova. Corda, arnès i un petit equip d'escalada, guants, roba i botes adequades i frontal. M'endinso temorosament però amb ganes i veig que l'entrada s'allarga uns quants metres. Camino i avanço mirant bé on poso els peus. El frontal ja està encès i m'il·lumina de sobres. Acaba el caminet i davant hi ha un precipici que no té fons, si més no, no el veig; és hora d'usar la corda. L'asseguro i amb tranquil·litat descendeixo. Si no tinc suficient corda hauré d'ascendir i deixar l'exploració per a un altre dia. No és així! El precipici és menys profund del que semblava. Terreny ferm. Em deslligo la corda i miro el entorn. Primer no aconsegueixo de veure res estrany o peculiar, però a mesura que vaig observant, vaig veient. Estalagmites i estalactites amb brillantors tènues i profundes, una paret regada per una cortina de pluja, un rierol, el qual a penes corre aigua. Coses senzilles, coses que no sapigués que ja existien a les coves. Pero jo era a aquesta! Aquesta era la meva exploració el meu objectiu. Res espectacular, o sí? Gaudeixo dels matisos. La llum reflectida a la humitat, amb les impureses, petites estrelles en un univers d'obscuritat, que fins que no hi ha una llum que les il·lumina, no floreixen, no viuen, no existeixen, o sí? Hi hagi o no hi hagi llum existeixen? Suposo que sí. Es fa tard. Aconsegueixo veure que hi ha caminets a seguir des d'on estic , però decideixo tornar, per avui n'hi ha més que suficient. Estic fora, he sortit de la cova, ha acabat l'exploració pel moment i que he trobat? No ho sé molt bé. Suposo que no ha d'existir objectiu en l'exploració i el que hi ha és el que hi ha. Tot és el mateix i viceversa. Si vaig cercant esperança, això és el que trobaré, si vaig buscant una il·lusió, això trobaré. Segueixo igual. Caldrà explorar més. Comença a ploure, no m'ho esperava. Miro cap el cel i deixo que la pluja mulli la meva cara.

Pluja, emporta't les esperances,

pluja enduu-te la il·lusió,

pluja despulla'm d'aquesta cuirassa

i aclareix aquesta confusió.

De fet, alguna cosa si que em duc d'aquest viatge, una lleugera però contundent grip.